11 de jul. 2011

RESTES DE LA GUERRA

Laos ha estat un dels països més bombardejats de la història. Durant el perióde de1964 a 1073 van ser llençades un total de 2.000.000 de Tones de bombes. Això suposa una Tona cada 8 minuts durant 9 anys. Un terç d'aquestes bombes no van explosionar, amb el conseqüent perill pels habitants de Laos ja que grans extencions de bosc segueixen estant amaneçades per la detonació d'aquestes bombes. 
La ferralla de la guerra és utilitzada com a decoració de restaurants, hotels, o fins i tot carcasses de bombes fan de pilars d'algunes constuccions.
Uns cop més ens horroritzem de la crueltat de les guerres i del seu absurd. Veient la gent dels poblats ens fiquem a la seva pell i imaginem com és veurien implicats en una guerra que no els importava i que no entenien. Ells només volien cultivar els seus camps d'arròs.

Guerra de Laos

Cràter d'una bomba

Decoració amb bombes

Restes de bombes al menjador del Guest House

Imaginem que estan desactivades!!!!

PHONSAVANH

Després de 8 hores dins un autobús, gent dormint, menjant, mirant per la finestra, d’altres treient les sopes i nosaltres dos observant un bonic paissatge que ens transporta a la Suïssa de Laos. Pocs kilòmetres per arribar a la ciutat de Phonsavanh, uns paratges verds, montanyes pelades amb vaques pasturant, petites cases de fusta envoltades per tanques de bambú i en elles una tranquila i riallera família ens saluda. Aquesta és la benvinguda a la capital de la província de Xiang Khouang.
Phonsavanh és desde fa aproximadament 5 anys, i després de 30 anys de la tràgica guerra, una ciutat emergent, en part, gràcies a l’interès internacional per les famoses “Plain Jars”. Esplanades cobertes de recipients de pedra de formes cilíndriques, de dimensions variades on la més alta arriba als 2 metres pesant més de 10 tones. S’utilitzaven, com a urnes funeràries, 2.000 anys a.C.
Lloguem una moto i recorrem els 60 quilòmetres passant per petits poblats, on mica en mica l’arquitectura tradicional queda al darrera de les noves construccions de formigó i totxo. En pocs anys la bellesa de les cases construïdes amb fusta desapareixarà igual com ha passat a Vietnam.  
Urnes funeràries

Paissatge ple d'urnes

Formes en la natura

Profunditat en el temps

Abraçant el passat

Gaudint del dia

Arquitectura tradicional

Evolució arquitectònica... quin totxo!

10 de jul. 2011

LUANG PRABANG

Visitem la tercera ciutat més gran de Laos, coneguda pels seus temples budistes enmig d'una arquitectura colonial francesa, rodejada per montanyes amb boscos tropicals, on en ella hi conflueixen els rius Mekong i el Nam Khane. El 1995 fou declarada patrimoni mundial de la humanitat per la Unesco i gràcies aquest fet, tota la ciutat haurà de conservar la seva atractiva arquitectura que la fa ser una de les ciutat més boniques del sudest asiàtic.

Ens ha captivat l'ambient de la ciutat, el mercat de nit on podiem trobar fruit shakes (batut de fruites) per només 50 cèntims d'euro, menjar unes delicioses crepes de nutella mentre contemplaven la posta de sol d'arrera el riu Mekong i la dolça curiositat de joves novicis (petits budes) enfundats en els seus vius vestits de color taronja.

Vàrem recorrer amb moto dos dels principals atractius turístics; les coves de Pak Ou, que sinó es visiten un tampoc es perd gran cosa, i les cascades de Kuang Si, on aquí si que varem gaudir de la bellesa de la natura, sota una salt d'aigua de més de 50 metres. 
Qui dira que això és Laos?

Arquitectura colonial francesa

Monjo a la finestra

El color d'una religió

La mirada del petit buda
Afegeix la llegenda

Un dels més de 50 temples budistes de Luang Prabang






6 de jul. 2011

MUONG NGOI

Tres hores seguint la corrent del vermellós riu Ou, amb una petita embarcació de fusta, tot admirant el favulós paissatge, arribem al encisador poblet de Muong Ngoi situat a la llera del riu, on ens allotgem en un dels molts bungalows amb vistes a l'Ou. Passagem per l'únic i principal carrer sense asfaltar mentre observem com uns joves i fibrats juguen a l'espectacular sepak takraw (voleibol amb els peus). L'endemà visitem l'ecovila de "Ban Na". Un poblat construït amb fusta i canya de bambú, en mig de camps d'arròs on només s'hi pot arribar a peu després d'un camí pleníssim de fang, degut a les pluges de la passada nit. 
Muong Ngoi te un encant especial, el preciós entorn, el riu, la seva gent i el poder gaudir d'una migdiada en una amaca, faran que el recordem i el recomanem com un lloc imprescindible per qui viatgi a Laos.
Muong Ngoi

Carrer ple de vida

Jugant a Sepak Takraw

Enfangadíssims

Ecovila Ban Na

Camps apunt de plantar a Ban Na

Vistes des de l'amaca del Bungalow

MUONG KHUA

Arribem a Muong Khua, la primera població una mica gran que ens trobem des de que hem deixat Vietnam. Hi passem la nit en un modest Guest House construit amb fusta i canya de bambu amb boniques vistes al riu Ou.
Al dia següent agafarem un slow boat que ens portarà a la pintoresca població de Muong Ngoi. I mentre esperem caminem pels seus carrers on aprenem la primera paraula en Laosià que és "Sabadi" (Hola). El poble és tranquil com la seva gent, juguem una estona amb dos nens desdentegats i entremeliats. Uns altres nens més grans, juguen amb gomes de lligar pollastres. Tenen una punteria digne d'adimirar i els posem un repte: un pal de xupa xup plantat al terra a 10m de distància i l'encerten al segon intent. Finalment com si fossim Guillem Tell ens posem el pal al cap i els nens entre somriures ens fan volar el bastonet del cap en un obrir i tancar d'ulls. Uns metres més endavant una dona ens vol ventre pinyes, però el que ens crida més l'atenció és el seu home que s'està cruspint un escarbat gegant de color negre, mentre escup les potes (no li deurien agradar). Finalment sopem a la terrassa del Guest House mentre juguem amb el petit gos juganer.

Muang Khua i el riu Ou

Nens Trapelles

S'enfilen a tot arreu.

Aquest escarbat es cruspia l'home

Botigueta del poble. Sembla "Cal Paret"

CREUANT FRONTERES

El despertador no sona, sort de la claror d'una llum del passadís que ens desperta. Quan mirem el rellotge ja son les 5 del matí. L'autobús marxa en 30 minuts...així que ràpid i corrents ens vestim, motxilla a l'esquena i creuem el carrer arribant a l'estació d'autobús.
Un bus local, carregat de paquets, maletes, sacs i més sacs, a l'interior pocs seients queden lliures, i amb llaganyes als ulls comencem el camí direcció a Laos.
Pocs quilòmetres després de deixar la ciutat de Dien Bien Phu, l'autobús s'atura enmig de la carretera, després d'un fort soroll... la roda s'ha rebentat. Comença a ploure mentre el xofer i el seu ajudant canvient la roda. 
Després d'uns 50km arribem a la frontera. Un primer registre a la frontera del Vietnam, i un segon registre just a l'entrada de Laos. Aquí ens donen la benvinguda tot prenent-nos la temperatura amb un termòmetre al front. Després ens toca omplir papers i més papers, passaport i una foto de carnet, i finalment pagar els 35$ per cap. Resulta que avui sóm diumenge, això significa pagar 1$ extra cada un. Finalment i abans de tornar-nos el passaport ens demanen 2$ més per haver-nos près la temperatura.

Seguim el camí, ja en terra de Laos. Per les finestres del bus, veiem un país ric en natura, paissatges verds i tranquils, petites viles de quatre cases. Gent per el carrer i els més petits que ens observen. 
En Tin, és l'ajudant del xofer, es fixa amb nosaltres i somriu. Parla poc anglès però el just per preguntar-nos d'on som i com ens diem. Li fa gràcia els pels del braç d'en Cèsar, ells son ben mecs amb just quatre pels al bigoti, mentre el toca i els acaricia, tot dient: "is beautiful"!! nosaltres riem. Més tard s'asseu al nostra costat i es recolza sobre en Cèsar, mentre tanca els ulls i s'adorm. Després de 9 hores de camí, arribem al poble de Muang Khua, a l'altre banda del Riu Ou.
Canviant la roda

Ens despedim del Vietnam

Camí a Laos, en un "pipi-stop"

2 de jul. 2011

VIETNAM


Un dia més, el sol entre per les escletxes de la caseta de fusta despertant-me d’un dels meus somnis. La olor de terra mullada em recorda a l’arribada dels munzons, no ha parat de ploure en tota la nit. Aprofito un cubell d’aigua de pluja per rentar-me la cara juntament amb els meus 4 germans. Ahir varem començar les vacances d’escola i a partir d’avui hem toca, juntament amb en Son La de 4 anys, fer-nos càrreg de les búfales d’aigua, que el nostre pare fa servir per llaurar els camps d’arròs. Surtim de casa amb unes botes d’aigua i un plàstic que ens protegirar en cas de pluja.
La Catba, de 8 anys, i la Xinla de 2 anys, marxen amb la meva mare i la iaia, juntament amb les dones de la casa veina. Totes elles caminaran 5km per arribar al camp que avui toca plantar l’arròs, mentre el més petit de tots, de només 8 mesos encara dorm tot penjant de l’esquena de la meva mare. Ella i tota la família faran que el camp que estava inundat d’aigua a primera hora del matí, canvii de color al llarg del dia, tot clavant cada 4 dits un planter d’arros verd. Mentres tant la Xinla, completament despullada i descalça juga amb un escarbat gegant que ha trobat enmig d’un camp ple de fang.
En un dels camps que pasturen les búfales, trobo un dels meus amics d’escola. En Dien Bien té la mateixa edat que jo, 6 anys, i a ell també li ha tocat la feina de cuidar les búfales. Junts deixem que pasturin mentre nosaltres ens despullem i ens banyem a la bassa. Més tard aniré a ajudar al pare, a carregar la moto amb la fusta que haurà estat treient, durant tot el dematí, del riu. Doncs les plujes dels últims dies fan que el riu vermellós baixi amb força tot arrosegant grans quantitats de terra i arbres.  
Amb aquesta història hem volgut fer sentir la realitat de les famílies que vieuen en les zones rurals del Vietnam, on tothom s’ajuda, vivint d’una forma integrada amb la natura. Un país molt jove, on els petits són de tothom, corrent lliurement i sense pors enmig de paratges maravellosos.
La plantada de l'arròs

Llaurant el camp

Amb els més petits al camp

Poca roba

Tota la família amb moto

En Dien Bien pasturant la búfala d'aigua

1 de jul. 2011

MU CANG CHAI

A qui se li acut anar a Mu Cang Chai? A quina guia de viatge surt? Qui ens en ha parlat? Doncs no surt enlloc, practicament ni al mapa, però una simple postal en una petita botiga de Hanoi van ser suficients per captivar-nos i fer-nos sortir de la ruta. Ara bé, per arribar-hi va ser tot un dia de busos amunt i avall, preguntant i intentar fer-nos entendre amb dibuixos i signes.
Desde Sapa, amb un bus local arribem a Tham Duong. Quan el conductor s’adona que encara som dins l’autobús, decideix frenar i deixar-nos a 1km, a les afores del poble, enmig d’una carretera estreta i solitària. Carregats arribem a les primeres cases, assentats a peu de carretera sota un petit porxo, on esperem durant 2 hores el següent bus que ens portarà fins a Than Uyén.
Arribats a Than Uyén, ens queden només 40km fins a Mu Cang Chai, però no hi ha cap autobús fins el dia següent. La gent ens ofereix portar-nos amb moto, però anem molt carregats. Cansats i amb ganes d’arribar decidim demanar un taxi. Després de 8 hores de camí, de pujar a una moto, 3 autobusos i un taxi, arribem a l’únic hotel del poble, d’estil comunista i decadent, amb grans passadíssos i habitacions.
Amb l’estómac una mica buit sortim en busca d’un restaurant. Carrer amunt i carrer avall, en un lloc ens ofereixen carn del perol acompanyada d’herbes, millor seguir buscant. Finalment acabem en un bar-karaoke on després d’entrar dins la cuina i remanar entre pots i olles, ens serveixen un arròs acompanyat de tofu i verdures per 1 € cada un.
Ni les imatges, ni les paraules creiem que seran suficients per descriure els paissatges que envolten la població de Mu Cang Chai i la seves ètnies. Un torrentós riu vermell, recorre la vall mentre a banda i banda d’ell s’enfilen les terrasses de cultiu d’arròs, com una manta de tonalitats verdoses abrigant les ondulades muntanyes.  Un paissatge moldejat per la mà de l’home, respectuós i totalment integrat en la natura. Fent-la, fins i tot, més espectacular, on en cada pas ens deixava boca badats.
El dia és plujós i els camins estant tots enfangats i amb la moto, que hem llogat, no podem arribar fins als poblats més rurals. Seguim la carretera asfaltada i al cim d’un turó veiem tota una família treballant la terra. Aparquem la moto i tot decidits ens enfilem turó amunt a saludar-los. Només parlen vietnamita, com tota la població de Mu Cang Chai. Somriem i per trencar el gel donem unes galetes als més petits. Curiosos ens miren i somriuen. De sobte en Cèsar pregunta: vols plantar arròs?... sabates i mitjons fora, pantalons arramangats i tot fent equilibris per arribar al camp inundat d’aigua, on les dones i homes estan plantant l’arròs. Per uns moments ens sentim formar part de la família.   


Paissatge de Mu Cang Chai

El relleu i les formes de les terrasses d'arròs

Terrasses amb l'arròs acabat de plantar

Solitari en la inmensitat de la natura

On és el "pell pàlida"?

Té petita, agafa més arròs

Joves i petits

Dues generacions

Maternitat i natura