2 de maig 2011

RAJU


Comença a clarejar a l'estació de tren de Varanasi i com cada matí en Rajú agafa una ampolla d'aigua i se'n va a un racó prop de les vies a fer les necessitats abans de començar la seva feina de recollir ampolles d'aigua per unes tristes rupies. Amb només 8 o 10 anys viu en la misèria, brut, esparracat, amb un ull inflat per alguna infecció i uns quants trencs al cap fruit d'alguna batussa per alguna ampolla de plàstic. Els seus pares Dàlits com ell qui sap on paren, segurament el van abandonar perquè no podien sobreviure ni ells mateixos.

A l'estació en Rajú es fa gran i ja és prou fort com per traginar maletes, paquets, etc. Amb els primers sous es compra una camisa vermella símbol de traginer de l'estació. Un dia d'abril, en ple estiu, amb 43º de temperatura, en Rajú s'eixuga la suor després d'haver portat un bulto molt pesat. Una veu familiar el saluda, és el seu tiet Manny que viu al centre de Varanasi. Li explica que el seu cosí de la seva edat fa uns dies que va morir. I si voldria agafar el relleu en la feina de portar gent i paquets, amb la bicicleta amb remolc del seu cosí mort. A canvi hauria de pagar-li un tant diari i un lloguer per un llit a casa seu.
En Rajú deixa l'estació, la seva casa per molts anys i es trasllada al centre on comença a pedalar als pocs dies. Se sent molt afortunat, i més quan s'ha retrobat amb la seva cosina Rashika que no veia des de petit. Ara s'ha fet una dóna i molt bonica. Per primer cop sent la fiblada de l'amor. Mentre pedala somnia que algun dia tindrà una caseta i podrà formar una família amb la Rashika.
Un cop acaba la jornada, en Rajú corre al riu sagrat ganges a rentar-se i a demanar al Déus que s'acompleixin els seus somnis. Després corre a casa dels tiets a sopar, davant per davant de la Rashika mentre creuen mirades d'amor.
Aquell dia els tiets estan molt contents, han acordat el matrimoni de la seva filla amb un home 15 anys més gran que ella i en poques setmanes es casaran. Mentre el tiet explica la gran notícia la Rashika no pot contenir les llàgrimes. En Rajú amb el cor trencat felicita als tiets i se'n va a dormir.
No tornarà a veure més a la Rashika i deixarà casa dels tiets per viure en un racó de la ciutat al costat de la seva bici. Els vespres per sopar cou un vol d'arrós amb una tifa de caca seca de búfala que ha comprat a una velleta. Els anys passen i cada cop li costa més pedalar i més d'un client se li ha queixat, les cames li fallen i arriba al final dels seus dies. Però en Rajú mor feliç ja que ha pogut estalviar prou com per comprar la millor fusta, la de sandal, i poder ser cremat al seu estimat riu Ganges.

En Raju portant les petites escolars

En Raju fent la migdiada

Les caques seques per cuinar

9 comentaris:

  1. QUINA HISTÒRIA TANT TRISTA LA DEN RAJU, PER POC

    NO EM SALTEN LES LLÀGRIMAS.

    AQUET PILOT DE TIFAS ¿TOTAS LES FAN SERVIR PER
    CUINAR?

    !!!!QUINA MISÈRIA DÉU MEU!!!!

    ResponElimina
  2. Ostia parella, que us heu proposat deshidratar-nos??? No s'hi val inventar-se històries tristes per fer-nos plorar eh!!! Conyes a part, m'imagino que es ben certa i un reflexe de la majoria de "males" històries que esteu vivint per aquí... Lluïu amb orgull i satisfacció el vostre amor per aquestes terres... feu que el batec dels vostres cors se sentint des d'aquí!!! Us estimem molt Pous i Panicot.

    ResponElimina
  3. Jolin llegin i veien tot aixo, realment us teniu que sentir molt afortunats, jo almenys es el primer que ma vingut el cap.Tot i aixo sento una mique d'enveja per els pocs problemas materials que ells tenen i tant de mal que abagades ens fan a nosaltres. seguiu gaudin del viatge. un peto. T.Marta

    ResponElimina
  4. recont de canaia com meu fet plora!!!
    vosaltres si que viviu les realitats del mont.
    histories com aquestes son les que et fan pansa lo afortunats que som.
    molts petons i una forta abraçada
    us estimem des-de "Mas Pous"

    ResponElimina
  5. Nosaltres també plorem llegint els vostres comentaris! Son històries que amb el què hem vist i el què ens han explicat descriuen una autèntica realitat.

    ResponElimina
  6. No tinc paraules per explicar-vos el què sento al haver llegit aquesta història...segurament la de molts que es troben en la mateixa situació i que per desgràcia només tenen aquest destí tant "PU..."

    Gràcies per compartir-ho amb tots nosaltres.

    Petons grans,

    Mònica

    ResponElimina
  7. Que historia tan bella y a la vez tan y tan triste!!!! Se me ha encogido el alma...
    muchos besos a los dos....Marina Delgado

    ResponElimina
  8. Avui en dia l'Índia camina amb peus ferms per convertir-se en una de les potències econòmiques mundials, existeix una classe mitjà creixent o les diferències entre rics i pobres són encara abismals? Trobeu gent amb un poder adquisitiu alt, amb la mateixa curiositat de vosaltres per conèixer món? Gràcies per obrir-nos els ulls que de vegades el futbol ens tanca.

    ResponElimina
  9. Pimpi!Hi ha certa classe mitja, que ens hem trobat fent turisme, però segons la conversa que varem poder compartir amb en Moncho, el fill d'en Vicenç Ferrer, a la Índia hi ha 400.000.000 de pobres dins dels 1.000 millons d'habitants que té. Per tant tot i que la India estigui creixent la pobresa seguirà sent crònica.

    ResponElimina