KELIMUTU

Arribem a Moni, l’autobús ens deixa a peu de carretera, i com sempre ens toca buscar allotjament. Barat, barat, acabem al “Maria Inn”, és aquí quan ens donem compte que dormir en llocs barats a vegades té com a consequència; molts mosquits a l’habitació, una porta que no tanca, un lavabo que no desaigüa, un forat a la paret del lavabo que permet fer el tafaner a un jove espavilat mentres una fa pipi, etc.

Un cop instal·lats ens donem compte que el moneder està practicament buit, és hora de treure diners, però resulta que a Moni no hi ha n’hi bancs, ni llocs de canvi, re de re. Un mercat just al centre del poble, i un carrer principal on hi ha dos o tres restaurants, alguns hotels i poca cosa més. Coincidim amb dues noies americanes, amb elles fem el canvi de moneda, i més tard ens retrobem amb els amics viatgers, en Joan i l’Esther. Passem la tarda amb ells i una colla més. L’any demà al matí just a les 4 ens retrobem de nou, una bemo ens puja fins als peus del Kelimutu National Park. Mig adormits caminem fins al Inspiration Point, des d’on veiem despertar el dia, al mateix moment que ens donem compte del maravellós secret que amaga el Kelimutu. Es tracta de 3 cràters plens d’aigua. Tres llacs cada un d’ells d’un color diferent. Un de negra que de bon matí està tapat per una densa boira, estil la plana de Vic, l’altre d’un blau-verd turquesa brillant quan el sol de migdia l’il·lumina i finalment el tercer, més petit, d’un blau intens. Aquest últim segons ens diuen pot canviar de color, entre marró, xocolata, vermell. I és que el Kelimutu, per els locals de la zona, és un lloc sagrat on s’hi reuneixen els esperits.

Somrient al llac negre

Mirant la sortida del sol

fent-se de dia

Uaaaaau

Blau turquesa