Una mica descepcionats de l’illa de Bali i la gent que comercialitza amb el turisme, decidim viatjar fins a l’illa de Flores. Abans però haurem de crusar la illa de Lombok i la illa de Sumbawa. L’aventura comença un dissabte a les 8 del matí, quan intentem aconseguir una bemo (minibus) a un preu decent que ens porti fins a la població de Gianyar. A mig trajecte el xofer para i ens fa canviar de bemo, ens diu que aquell ens portar fins a Padang Bai, el port de Bali en direcció a Lombok.
Finalment després de 3 hores de arribem a les portes del ferry, on comprem dos bitllets i ens embarquem tot travessant l’Alas Strait, fins al port de Lembar a l’illa de Lombok. Un trajecte de més de 4 hores, on coincidim amb en César i la Isabel de Madrid i Valladolid, viatgers de 7 mesos amb prespectives de 5 mesos més per el sud est asiàtic. Compartim anècdotes, sentiments, sensacions i filosofem sobre la vida, mentre degustem un deliciós “campur” (arros blanc, espaguetis, un trosset de pollastre, i salsa de xili, tot embolicat amb una paparina de paper marró).
A l’arribada del port, un grup d’homes ja ens espera per fer-nos pagar les ganes de viatjar fins els nostres destints. Nosaltres ens aturem a la ciutat de Mataram, on cansats de tot el trajecte, i ja entrada la nit busquem un allotjament per descansar.
Passada una bona nit, sortim d’hora al dematí, una bemo ens acosta a l’estació de bus, primer ens diu que li paguem 20, després 10, finalment 6 però li donem un de 5 i marxem. Pugem al bus que ens portarà fins a l’altre punta de l’illa de Lombok, ens pujarà al ferry direcció Sumbawa i fins a Bima, la seva capital.
El matí passa força ràpid, entre dormida i dormida i una mica de lectura. Un cop al ferri i amb tota la brisa a la cara aprofitem per seguir preparant l’arribada a Austràlia tot llegint el totxo de guia que ens varen fer arribar la Gemma i l’Ivan! De nou els culs al seient del bus, però aquesta vegada mirem a través de la finestra i ens donem compte que hem aterrat a l’illa de Sumbawa. Paissatge totalment desèrtic, muntanyes àrides i sense vegetació. Un vent que aixeca la pols del terra i la fa entrar per la finestra del xofer.
Davant nostre una mare amb el seu fill de poc més de 8 mesos dormen tranquilament, davant seu una altre mare amb els seus tres fills, dos nens i la Doa, una nena de 9 anys que ens observa constantment. I just al nostre costat dos adolescents mig cargolats busquen la millor posició per acabar de passar les hores del viatja. Nosaltres amb la múscia dels “Manel” de fons, ens deixem endú per les imatges que ens rodeigen. A fora tot és gris, kilòmetres i kilòmetres de paissatge nu, a costat i costat de la carretera muntanyes i enmig d’elles s’entreveu alguna “casa” mig atrotinada. Una carretera esfaltada que s’acaba convertint amb un camí de rocs i forats, les últimes 4 hores son aternes, a més ja és de nit i no hi ha llum a la carretera, just les òptiques de l’autbús que enfoquen el camí de poc més de 3 metres d’ampla, coincidint de tant en tant amb camions i motos que fan frenar de forma brusca i sobtada.
Ja tocades les 10 del vespre ens aturem a l’estació d’autocars de Bima. La única il·luminació son les bobmetes d’algunes paradetes que venen menjar i begudes. Un noi ens acompanya a un hotel, just a pocs metres de l’estació. Dormim 5 hores i encara de fosc ja tornem està de peus a l’estació esperant que el minibus ens porti fins al port de Sape, per agafar el ferri de 8 hores fins a la ciutat de Labuanbajo, la capital de l’illa de Flores.
