27 de set. 2011

VOLCÀ IJEM, L'INFERN DEL SULFUR

De les entranyes de la terra en surt, permanentment, un fum blanc que el vent remou pel perímetre del cràter, un paissatge totalment lunar com si ens trobessim en un altre planeta, deixant a estones, entre veure el llac interior d’intens blau turquesa. Amagats darrera d’una gran roca ens refugiem del fum, quan aquest es dirigeix cap a nosaltres. Tot i anar tapats amb un mocador empamat d’aigua i ulleres, no és suficient per evitar sentir la cremor del fum sulfurós a la gola i als ulls. I és que estem seguint el camí pedragós i empinat d’accés a la mina de sulfur que hi ha a l’interior del cràter. Aquest camí és realitzat diariament per desenes d’homes que amb 70 kg a l’esquena transporten en cistelles de bambú terrossos de sulfur groc de l’interior a la falda del volcà. Per aquest treball d’esclaus inhumà, els paguen 600 rúpies per kg. El que suposa un jornal de 7€ per fer dos viatges al dia, de mitjana, a l’infern del sulfur. La majoria acabaran amb problemes respiratoris, d’esquena, d’articulacions, de cames, de tot. Un d’ells ens mostra l’esquena, concretament la zona on recolza la canya de bambú. Està totalment imflamada i amb llagues, és espantós.

No ens podem imaginar la dursa d’aquesta “professió” i intentem aixecar sense èxit una càrrega de sulfur. Ens és impossible sense que ens masseguem l’esquena.

Amb els companys de Brasil, en Leo i la Paula, i els de Toledo, la Maria, la Marta i en Jose, maquíssims tots, tornem cap a Bondowoso amb jeep comentant el dia i tot el que hem pogut veure. Un cop més ens sentim afortunats, afortunats d’haver pogut pujar al volcà Ijem i d’haver baixat a l’infern del sulfur per conèixer la vida d’aquest homes que tenen la nostra total admiració per la seva fortalesa davant la vida tant dura que els ha tocat viure.

Al cim de l'Ijem

Un nou planeta...

La duresa d'un treball inhumà

Pas a pas 

Caminant amb pas ferm però lent

Olor a sulfur

la duresa d'una vida no escollida

Fent camí amb els companys

VOLCÀ BROMO


Enfilats al capó d’una furgoneta, juntament amb 15 nens més i uns 30 al seu interior arribem al petit i empolsinat poble de Cemoro Lawang, just als peus del volcà Bromo. El paissatge que ens acompanya és àrid, gris i alhora fred, el sol ja ha marxat i la temperatura ha baixat notablement.

Amb 2.329 metres d’alçada el volcà actiu Bromo no és el pic més alt de la zona, però si el més conegut. Es troba enmig d’un mar de sorra negra, reserva natural protegida des del 1919. Ens llavem d’hora per veure la sortida de sol des de la muntanya Penanjakan, una de les millors vistes al volcà, i just després ens dirigim al vell cim del cràter, on 6 mesos enrera esdevenia la última erupció, colgant amb més de 2 metres de pols negra als 400 habitants de la població de Cemoro Lawang. 

La vida a Cemoro Lawang 

Amb el Bromo de fons, som entrevistats per la cadena CCTV4 de Xina

i el sol apareix il·luminant tot l'horitzó

El cràter del Bromo just a l'esquerra, i de fons el volcà Semeru

Nosaltres hi erem...

Fent cua per pujar al cim del cràter

Pugem els 253 graons plens de pols fins al cràter

YOJAKARTA


Decidim no fer cap més nit a Jakarta, així que viatgem de nit, 11 hores dins un vagó de tren de 1era classe amb aire acondicionat, una manta i bona nit. Arribem a la ciutat de Yojakarta just quan es fa de dia. Busquem allotjament amb els 20 kilos a l’esquena al mateix temps que veiem el despertar de la gent, els nens anant a l’escola, els primers cotxes per els carrers, i finalment ens allotjem al conegut Anda Losmen. Mentre ens netegen l’habitació esmorzem el restaurant “Mi casa es tu casa”, on la carta inclou un apartat de “Comida española”; gaspatxo, truita de patates, patates amb all i oli, pilotilles, etc.

L’any demà decidim visitar dos dels temples que fan d’aquesta ciutat un punt turístic obligat, l’inmens temple budista Borobudur considerat l’estupa més gran del món, i el temple Hindú del segle IX, Prambanan, que ens recorda als temples de Khajuraho a la Índia, però en estat més ruinós. Enfilats amb una moto recorrem un total de 150 kilòmetres, entre carreteres transitades per un gran nombre de motos i cotxes.

Un cop més el Barça ens apropa als habitants de l’illa. Un senyor assentat a l’entrada d’un quiosc llegeix la notícia del 8 a 0 del Barça – Osasuna. Ens aturem i començem a parlar amb ell, poca estona després ens recomana un bon lloc per dinar, econòmic i autèntic, el mig del mercat, amb una parada ens serveixen el Gado-gado; arròs, ou dur i verdures, tot barrejat amb una salsa de cacauets amb una mica de xili i unes patates, un plat boníssim i només per 65 cèntims d’euro. 

Interior del Sultan Palace

Menú del dia, per 8000 Rp, uns 67cèntims d'Euro

Borobudur temple

Això passa per ser turista

Borobudur temple i les seves mini estupes

Panicot, panicot...

Temple hindú Prambanan

Ens despedim del sol

21 de set. 2011

JAKARTA


Jakarta, la capital i ciutat més poblada d'Indonesia, amb 8 milions i mig d'habitants, ens dona la benvinguda després d'un vol de dues hores desde l'illa de Borneo. Un autobús públic ens acosta al centre de la ciutat i finalment un taxi ens porta a les portes de l'hostal Kresna, on la falta de llum, la falta de higiena i la falta d'espai dins l'habitació nº 7 ens transporta als inicis del viatge a la Índia. 

Monument Nacional

Buscant la foto

L'alegria de la capital

Indonesia i el seu transport

18 de set. 2011

MALÀSIA


El nostre pas per Malàsia ha estat com dos viatges en un mateix país. Els primers dies abans de passar per Singapur vàrem poder descobrir la Capital Kuala-Lumpur i la ciutat colonial de Melaka. On després de quasi 5 mesos en països amb un nivell de vida més aviat baix, ens va xocat entrar de nou en un país d’estil occidental, amb grans centres comercials, cues de transit, la quasi inexistència de motos i bicicletes i sobre tot, vàrem trobar a faltar el contacte amb la gent del país, els nens, que tan bons moments ens havien regalat.

La segona part va transcorrer a la Illa de Borneo, en concret a la regió de Sabah. Un paradís de natura on el mont Kinabalu de 4.109 metres es fa present en tota la regió. A les valls, en les poques selves verges que queden, l’estrella és l’orangutà. Tot i que amb el nivell de desforestació que s’està produïnt en poc temps és provable que deixi d’existir.

I finalment vàrem descobrir el fons del mar de Celebes, a les Illes de Sipadan i Mabul. Un lloc meravellós que ens ha deixat imatges a la retina inborrables.

L'estrella

SIPADAN I MABUL

A les 7:30 del matí una barca motora ens porta de Semporna a la Illa de Mabul on hi ha el resort del tiet Chang. Després de deixar les coses a l’habitació i pendre un petit esmorzar ens embarquem de nou per anar a fer snorkel als voltants de l’Illa. Ens sorprenem al veure que a sota mateix dels pilons de fusta que aguanten els bungalows dels resorts s’hi concentri una gran varietat de fauna marina. Malauradament l’aigua no era gaire clara i acabem fent snorkel sota una intensa pluja. Passat el mal temps i després de dinar tornem a agafar la barca per fer snorkel i aquest cop ja vàrem poder veure les primeres tortugues treient el cap a la superfície per respirar.

Cap el tard, ens endinsem a la illa de Mabúl, esperant trobar un bonic lloc on poder veure la posta de sol. Just travessar la passera de fusta que comunicava el resort amb l’illa, ens donem compte que a l’illa les famílies viuen en xavoles de fusta, nens i nenes jugant descalços enmig de muntanyes de plàstics i deixalles que finalment van a parar el mar, sense ser conscients del mal que estan fent a l’entorn i a ells mateixos.

Finalment arriba el dia Sipadan, coincidint amb el 15 de setembre, just quan fa ja 6 mesos de l’inici del viatge. A una hora de la illa de Mabúl, navegant enmig del mar Celebes, una barca motora de gran potència ens porta fins a la reserva natural de l’illa de Sipadan. Un guàrdia ens fa apuntar els nostres noms, abans de dirigir-nos al nostre primer punt de inmersió, el south Point. Bucegem amb una parella de la República Xeca, en Jan i la Barbara i el guia, un noi Malai que es fa dir Marc. Dalt la barca ens equipem, i d’esquenes a l’aigua ens deixem caure tot respirant profundament. El guia ens fa el senyal esperat, toca submergir-se... així que desinflem els “xalecos” i cap avall. Baixem fins a 18 metres, on des del primer metre, la gran quantitat de peixos i vida submarina ens deixa alucinats. Nedem enmig de centenars de peixos de colors, nemonas que deixen entreveure els peixos pallassos, coralls, i de fons podem veure els primers taurons grisos, aquesta vegada però, no se’ns acosten gaire.

La inmersió dura 45 minuts, que a sota l’aigua semblen ser només 10. Sortim de l’aigua i la barca ens recull tot portant-nos de nou a l’illa de Sipadan, on allí reposem una horeta esperant nerviosos per la segona inmersió, aquesta vegada al Barracuda point.

Abans de tirar-nos al mar, el guia ens explica que podriem trobar-nos amb fortes corrents, això implica que ens haurem d’agafar a una roca a esperar...així que amb els nervis a flor de pell comença la segona inmersió. No fa falta parlar sota el mar, els ulls darrera les màsqueres de buceig parlen per si sols. Aquí de sobte, el guia colpeja la seva bombona, provocant un soroll metàl·lic, cosa que crida la nostra atenció i ens fa mirar cap a on ens senyala amb la mà, una inmensa tortuga, aquesta reposa tranquilament sobre una roca, mig adormida però amb un ull obert ens observa. Al cap de poc mou una de les potes i comença a nedar, amb elegància i tranquilitat, és un moment màgic. Pocs minuts després una gran quantitat de peixos ens provoca una ombra, just a sobre els nostres caps centenars de barracudes nedant a contra corrent. La bombona d’oxigen comença a buidar-se i és que les respiracions son més intenses, però no tot s’acaba aquí...de sobte una forta corrent ens agafa i de seguida en Marc ens senyala on agafar-nos. Allà a sota el mar, a uns 18 metres de profunditat, agafats a una roca intentant no ser arrestrats per la forta corrent, observem el nostre entorn...i és aquí quan un, dos, tres, i fins a 7 taurons se’ns acosten, ens observen i es queden just a 2 metres de nosaltres. Un d’ells ens mira, fixament, li podem veure els ulls, és aquí quan el cor comença a bategar amb força i la bombona d’oxigen cada cop pesa menys. Després d’uns 10 minuts ens deixem anar i la corrent ens porta, com si estiguessim al mig d’un documental del National Geogràfic.

S’acaba la segona inmersió, i les bombones practicament buides. Estem emocionats i és que Sipadan promet i molt. Hora de dinar, apareix la fauna terrestre de l’illa, un llangardaix gegant es passeja per sota les taules teient la llengüa. Aprofitem part del temps per a fer una mica de snorkel, just a la platja de Sipadan. I és que tant sols posant el cap sota l’aigua, just al punt on la platja de poc més de 2 metres de profunditat cau en picat, fins a unes profunditats incalculables. Allí sols, en Cèsar i l’Anna, l’Anna i en Cèsar, amb la màscara i el tub començem a disfrutar de 15 minuts plens de vida, peixos lloro, papallona, àngel, i de sobte una tortuga que bé del fons del mar puja fins la superfície, agafa aire i es torna a submergir...i just darrera d’ella, ell, el tauró movent la seva cua tot difuminant-se en el fosc mar blau... i quan ja giràvem cua per tornar cap a la sorra, un peix inmens, amb un cap inflat i amb cara de pocs amics. S’encara cap a nosaltres, ens mira, ens ensenya la seva mandivula i comença a nedar en direcció a nosaltres...uffffff... i és quan dic; Cèsar jo surto!

La tercera i última inmersió a Sipadan transcorre tot reseguint la paret de la muntanya fins a uns 20 metres de profunditat. Visitem una cova, just l’entrada i aprofitem per fer-nos algunes fotos amb les tortuges, algun tauró, peixos napoleó gegants que nedent sobre els nostres caps, amb la càmara d’en Jan i la Barbara, esperant que d’aquí uns dies ens enviin les fotos.
I després de les 3 inmersions, recollim les coses i tornem a la realitat, deixant en el record tot allò que hem vist, sentit i conegut, i és que per ser les primeres inmersions després de fer el curs a Koh Tao, podem dir que Sipadan ha estat Increible!


L'equip

El peix Napoleó que gran és

Barracudes

Cada cop més a prop

Napoleons en grup

Quina closca

L'Illa de Sipadan

El petit llangardaix i la bocejadora... mama pooooooo

6 mesos i de regal submarinisme a Sipadan

Un paradís

Mabul amb marea baixa




Que boniques





SEMPORNA


Deixem Sepilok per dirigir-nos a Semporna. Ciutat costera, porta d’entrada a les Illes de Mabul i Sipadan (entre d’altres), famoses dins el món del buceig per la riquesa de fauna marina que conté les seves aigües.

La ciutat no te res d’especial, però des d’ella es pot fer el “river cruise tour” i anar a veure des d’una barca els animals de la selva a la seva sortida quan es fa fosc.  Descartem el tour ja que preferim invertir els diners en el buceig a Sipadan.

El buceig a Sipadan està restringit i per poder-hi accedir es necessita un permís. Cosa que fa necessària una prèvia reserva amb força temps d’antel·lació. Una vegada més la sort ens acompanya i al segon centre de buceig que consultem, Uncle Chang (tiet Chang), ens diuen que els queden dos permisos degut a una anul.lació d’última hora. El tiet Chang és un personatge amb un ego que no se l’acaba. La seva foto apareix a tot arreu: banderes, posters, escrits, samarretes, neoprens, etc. Acompanyada per la frase: “The uncle chang’s dream come true” (el somni del tiet chang fet realitat). I mira que el dia abans ens n’haviem enfotut al veure’l a passar amb la seva melena al vent i el seu descapotable de color blau metalitzat mirant-nos amb xuleria.

Destaquem l’allotjament de Semporna, el Dragon Inn, que ha estat el millor de tots els llocs on hem dormit durant aquests 6 mesos de viatge. Un Hotel integrament de fusta construït sobre el mar.

Dragon Inn

Dragon Inn de nit

Habitació F4

Semporna

12 de set. 2011

ORANGUTANTS


A Sepilok, s’hi troba un dels tres centres de recuperació del món on avui en dia encara hi viuen uns 200 Orangutants. Tot i això s’estima que en 10 anys els orangutans hauran desaparegut de les selves. Oranguatan en la llengua d’Indonèsia signifiva “l’home de la Selva” i el 97% del seu genoma és igual al de l’home. Viuen a les selves de Borneo i de Sumatra i actualment es troben seriosament amenaçats per la desforastació imparable de la Selva, amb l’objectiu de plantar palmeres i obtenir el preuat oli de palma, utilitzat en la producció d’aliments refinats i biocombustible.

Des de la finestra de l’autobús i durant 8 hores (mils d’hactareas), tot el que ens allargava la vista eren les plantacions de palmeres. Un desert de color verd ja que apart de les palmeres, sota les seves copes no hi viu res. La desforastació de la selva provoca la desaparació de tot un equilibri ecològic, una diversitat, una fauna, etc. Mentre es desforesta desapareixen mils d’espècies, moltes d’elles encara per descobrir, i que qui sap, s’hi en elles, hi podria haver l’extracte per curar malalties avui per avui incurables.

Però us direu, gràcies a l’oli de palma la gent pot treballar. En part si, però resulta que els treballadors dels Palmars no són Malaïs sinó Filipins. Una mà d’obra més barata i explotable.

El centre de rehabilitació obra les portes dos cops al dia, just a les hores de menjar. Caminem per una passarel·la de fusta que ens condueix fins al davant d’una tarima, on els encarregats del centre hi porten fruita. Només cal esperar una estona, quan enmig de la verdor de la selva apareix ell, un orangutant d’uns 15 anys, s’enfila escales amunt, tranquilament i amb la mirada fixa cap a nosaltres. El moment és màgic i divertit, la seva cara, la seva mirada, els seus moviments més humans impossible, tot rascan-se l’esquena, movent-se amb una calma que transmet pau i felicitat.

Més tard, un de petit ens bé a visitar, penjat per una de les cordes, adoptant postures impensables mentres gaudeix d’un dels millors àpats, els platans. I aquí no s’acaba, just sortint del parc, l’orangutan fa de les seves, enfilat a una teulada es deixa caure tot rodolant pendent avall, i aquí l’home s’enfada, i un dels guardes el fa baixar tot donant-li la mà i porant-lo a casa seva, enmig de la selva.
I el dia s’acaba, i què millor que una bona cervesa, regal de la casa per a poder brindar i dir, feliç dia Catalans i Catalanes.

Entrada del Parc

Camí a l'extinció dels orangutans.

Serp descansant en un arbre

L'home de la selva

L'home de la selva

L'home de la selva

L'home de la selva

l'equilibrista...és possible?

L'home de la selva

mmm que booooooo

Soc un pallasso...

Quina mirada

Cap a casa trepella

tots per mi... tots per mi

L'home de la selva

Mirada trista

L'orangutan i l'orangutana

Quasi a tocar...

Jo també...

Linda, Anna i Cèsar