29 de febr. 2012

LLAC ATITLÁN


L’anomenen el llac més bonic del món, i podrien tenir tota la raó a falta d’explorar molts altres llacs. També l’anomenen el llac dels 7 colors. Està rodejat de 12 poblets que s’anomenen com els dotze apòstols (Santiago de Atitlán, San Pedro la Laguna, etc.). I per sobre dels poblets tres volcans custodien tot el llac: Volcà de Santiago, Volcà de San Lucas Tolimán y Volcà de San Pedro. El llac està situat a dues hores de la Ciutat de Guatemala i a dues hores i mitja des de Xela, d’on veniem. El camí per arribar-hi és tot muntanyòs i al moment de veure el llac des del cim de les muntanyes un queda molt impresionat.

Fem nit a San Pedro de la Laguna on ens sorpren l’ambient totalment gringo (és com els Guatemaltencs anomenen als ciutadans dels EE.UU i de rebot a qualsevol visitant estranger). Molts locals estan regentats per estrangers, amb la rotulació del local en anglès. Fins i tot editen unes revistes tipus la rella o el més en anglès orientada als turistes. Vàrem parlar amb un propietari Guatemaltec d’un bar de San Pedro i ens comentava que es sentien discriminats.
Destinem els dies per connèixer els pobles del voltan del llac, on en la majoria ens trobem un ambient hippie. Creiem que és un lloc que al ser tan econòmic i proper als USA, molts hippies venen a jubilar-s’hi.

Els dos últims dies ens traslladem a Panajachel, la població més turística del llac. Allà coneixem en Jordi i la Laura de Sabadell. Amb ells passem una bona estona fent un Beure en el bar Deli tot parlant de viatges, d’aventures, de com està Catalunya, del barça, etc.

El diumenge és mercat a Sololá, la capital de la regió. Agafem un bus i ens hi arribem per veure l’ambient del marcat que és de l’ho més acolorit. Les dones i homes dels pobles del voltan baixen a comprar amb les seves vestimentes tradicionals de colors vius.

Ja surt el Sol...

El despertar de San Pedro

Llac Atitlán amb els volcans de fons

La sireneta del Llac

Ben morenets

Salta cuca

A part de hippies també vàrem trobar en palomino

Vendo frijoles !!!

Donant el pit 

Esperant les senyores

28 de febr. 2012

CARNAVAL A LA FLORIDA


I arriba el carnaval a la Florida. Baixem fins a l’escola, mentre saludem a les senyores que renten roba a una de les piles (zona d’aigua) de la comunitat. Muntanyes de roba: de l’home, dels fills, que no en són pocs, sinó que la majoria ronda entre 5 i 7 petits per família, i la de les dones.

Ja arribats a l’escola la porta d’una de les dues aules és oberta, tots els alumnes estant a dins, mentre un dels mestres els explica la història del carnastoltes. Ells però, ja estant més pendents de poder sortir a fora i començar la festa. Tots porten dues bosses a les mans. Una d’elles plena de farina, l’altre plena de “cascaras de huevo con pica pica” (closques d’ous plenes de paparets de colors), l’objectiu esclafar les closques d’ou als caps de tothom, i escampar farina a tort i a dret, fent que semblem tots plegats purs vellets i velletes.

Un dels principals objectius som nosaltres, els visitants i junts, entre corredisses i rialles, passem un feliç dia de carnaval. I arriba l’hora del patí, i com cada dia el senyor dels gelats. Un home vellet carregat amb una nevera de càmping plena de gelats de mora, mango i llet arriba tot xino-xano després de 30 minuts de camí. Els gelats valen 1 quetzal (10 cèntims d’euro) i són la millor dosis per combatre sota una ombre el sol del dia. 

Jugant a la loteria

Esclafant ous de confeti amb farina al cap

Quins iaions

Ben enfarinada

El futur de la Florida



27 de febr. 2012

DÍA DEL CARIÑO


Després d’una hora d’anglès amb 21 nens i nenes entre 8 i 14 anys, una surt de classe amb un cap ple de dubtes. Hauràn après alguna cosa en poc més d’una hora? Ho hauré fet bé? ...Com a totes les classes, sempre hi ha el nen que crida l’atenció, resulta ser el més gran, interromp constantment, ja sigui cridant, aixecant-se de la cadira, foten un clatellot algun altre nen o simplement burlant-se d’alguna de les nenes... i per acabar-ho d’estovar, resulta que el mòbil sona, i simplement es posa a parlar per telèfon.

La nostra estada ha set molt curta, per a poder introduïr conceptes com la puntualitat a l’escola, educació respecta els companys i encara menys aconseguir la motivació d’estudiar i poder aspirar a un futur millor...tot i això ens queda el record dels més petits. Amb tots ells varem poder gaudir del “Día del Cariño”, el 14 de febrer del 2012!

Manulaitats en forma de cors per part de la Rimi, una noia japonesa cooperant ja amb experiència, una bonica història per introduïr els més petits el respecte i l’amor per la dona i la família, i finalment un intercanvi de regals simbòlics (mitjons, gelatina pel cabell, sabó, llibretes, llaminadures, etc) entre nens i nenes de l’escola amb una abraçada, una mica forçada, i un fort aplaudiment per a cada un d’ells.

El matí a l’escola va concloure amb música, rialles i un bon esmorzar, fet per les dones de la comunitat, uns tamalitos de pollastre, verdures i un got de refracció (una beguda de plàtan que es reperteix l’hora del pati de forma gratuïta). 

L'aula decorada pel dia del cariño

Fent cors de paper

Foto foto...

És l'hora de servir la "refacción"

Tots escoltant al professor

Gelat de mora... mm que booooo

Menjant els tamalitos de pollastre

26 de febr. 2012

DOÑA MARIA


La senyora Maria, ens ha acollit durant 3 dinars a casa seva, bé a la cuina, una petita cabanya de fusta i coberta d’uralita. Ens rep amb un “pase, adelante” i allí ens espera una taula i uns tamborets de plàstic, dos gots i una gerra d’aigua amb llimona, i per dina un plat d’arròs amb frijoles, o sopa de patata i pollastre, o un arròs amb verdures.
Ha estat una de les grans experiències que ens han robat el cor a la Florida. La Maria té 76 anys, viuda i amb tres filles ha viscut la lluita de la terra desde l’inici de la comunitat. Fa 6 anys una de les seves filles resultà ambarrassada, i degut a les dificultats del par i la falta de recursos a la comunitat, aquesta morí, deixant en vida a la Laura, una nena que avui té 6 anys, amb uns ulls grans i negres i un somriure d’orella a orella.

A casa la Maria tot són dones, això implica que a les 6 del matí amb el “maxete” a les mans, la Maria emprèn camí cap el camp. Al mig dia toca rentar roba i fer el dinar, i a la tarda ens la trobem carregada amb un vol de blat per moldre, i és que li resulta impossible llevar-se a les 4 del matí per moldre el blat al molí de la comunitat, així que aprofita abans que el sol es pongui per arribar-se fins a la població veína de Sant Marcos, on allí per 1 quetzal li moldrant el blat que porta.

De tornada l’acompanyem, i una vegada més ens sorprèn la fortalesa d’aquesta senyora, que amb 76 anys, ens condueix per caminets estrets i drets, i on veiem que encara conserva una bona vista, unes fortes cames i un cor ple d’amor i pau que transmet amb la mirada.

A la cuina, Anna, Maria i Laura

Una gran senyora, la Doña Maria

Mare i filla, Maria i Albertina

Tardes de converses

La Laura

25 de febr. 2012

FESTA D'ANACAFÉ


Anacafé és l’associació nacional del cafè de Guatemala i celebra juntament amb la Comunitat de la Florida una fira dedicada al Cafè. Una espècie de fira agricola com la de l’hostal del Vilar per què ens entenguem. La comunidad la Florida produeix cafè 100% orgànic i de molta qualitat gràcies al convenciment de que cuidant la terra podran tirar endevant. És bonic veure com mimen la seva única font de recursos. Els cultius estan nets i ordenats, els arbres podats, la llenya endreçada a peu de camí per ser venuda.

De les moltes xerrades que es fan sobre com cuidar el café ens decidim assistir a la xerrada del lombricompost. Que és la producció d’adob orgànic per mitjà de cucs de terra que descomposen la polpa del cafè.

Aquest dia el nostre voluntariat és diferent, ens dirigim a la cuina a ajudar a les dones a fer el dinar per les 400 persones que està previst que ens visitin. Primer de tot ajudem a fer els més de 1200 tamalitos que es serviran juntament amb l’arròs i el pollo con mole. Els tamales són pasta de blat de moro molt barrejat amb aigua, embolicat amb una fulla d’un arbre i cuit en una gran olla. Deprés ajudem a acabar de pelar els pollastres, trocejar la verdura i fer les tortillas. En fem poques ja que no tenim gaire domini i algunes ens cauen al terra. Alhora de dinar ajudem a servir els 400 àpats i finalment asseguts en un mur de pedra assaborim el deliciós pollo con mole.

A la tarda quan tothom ha marxat s’organitza una “piñata” pels nens i no tan nens. On hi participa tot el poble. La “piñata” és el que nosaltres anomenem trencar l’olla, plena de caramels, amb un bastó. Són moments de felicitat on tothom somriu mentre és llença al terra a collir els dolços.

La fira

Las Guatemaltecas

A la cuina pelant verdures

Una que menja abans d'hora

La piñata

Fot-li

Les dones també

recollint els caramels

L'Anna, la Rimi, la Laura i la piñata

Taaaaat

Jugant amb la canalla

Alguns dels nens de la Florida

Mireu a aquí

Nosaltres també en vàrem tenir








24 de febr. 2012

UN DIA A LA FLORIDA


La concepció del temps a la Florida és molt diferent al que estem acostumats. El dia comença molt d’hora. A les 4 de la matinada un fort soroll de motor diesel ens desperta. Han començat a moldre el grà de blat de moro que les dones de les famílies porten cada matí per fer les famoses tortillas. Acompanyen al so del motor desenes de galls cantant fins passades les sis del matí. Els homes amb el “machete” a la mà ja es dirigeixen a les plantacions de cafè per fer neteja, molts porten talls a les botes de plàstic degudes a un mal “machetazo”, alguns nens també els toca anar al camp abans d’anar a l’escola. Nosaltres ens llevem a les 7 del matí, a fora s’escolten els crits dels més petits. Sortint de l’habitació ens trobem un parell de nens amb ganes de jugar i que en un plis ja ens estan fent el pi aguantant-se únicament amb el cap. I és que aquests nens són de plastilina.

A les 9 l’Anna s’en va a fer Anglès m’entre jo hem quedo a pendre mides de les oficines, mentre es veu passar a homes carregats amb fusta, d’altres amb “monte” o menjar pel vestiar.
A la una del mig dia, anem a dinar a casa d’una de les famílies. Cada família te “21 tiempos” o 21 àpats pels “visitantes” que és com ens anomenen. És una molt bona idea, així els visitants o voluntaris tenen contacte directe amb les famílies, i alhora és una font d’ingressos per ells. Dinar a casa d’una família és com estar dins el zoo d’en Pitus. Per sota la taula s’hi passegen garrins o coches com en diuen ells, gallines, ànecs, gossos, gats i un lloro. El menjar no és gaire abundant i poc variat; frigoles (mongetes seques negres), arròs, papas, un dia pollastres i tortillas. I es que pobre gent hi ha dies que només poden menjar una mica de platan cuit.

Després de dinar continuem treballan en els projectes mentre, de lluny veiem les dones rentant la roba al safareig. I cap al tard es reuneix la comunitat per celebrar una assamblea on s’acorden els treballs de la comunitat entre d’altres temes. El dia cau, es pon el sol i mica en mica la comunitat es queda a les fosques. L’únic que s’escolta son els grills i el lladrar d’algun gos. Són passades les sis de la tarda i encenem l’espelma dins l’habitació de la casa comunal. Un edifici de fusta de dues plantes que en el seu moment era preciós però que ara està apunt de caure i més aviat sembla una casa encantada. Sopem en la penombra un deliciós guacamole i poc abans de les 8 del vespre ens fiquem al llit. Passades les 11 de la nit un fort crit em desperta. És l’Anna que ha escoltat un ratolí que ja s’ens cruspia el pa. El fem fugir però el seu rec-rec entre les parets de fusta ens acompanya totes les nits. 

Petits fent el pi

"Monte" per el vestiar

A casa Doña Maria

La casa comunal mig apuntalada

Al safareig rentant roba

Roba estesa

El bany de la casa comunal

Sota la llum de les espelmes

23 de febr. 2012

VOLUNTARIAT

A Xela comencem a perfilar un dels diferents objectius que teniem al viatge; fer un voluntariat en alguna ong o comunitat. Entre Mundos és una ong que sembla una ETT, la seva finalitat és posar en contacte a persones interessades en fer un voluntariat amb les moltes ong o comunitats que treballen actualment a Guatemala. Allà ens hi vàrem dirigir. I després d’entrevistar-nos amb la Laurel vàrem sortir amb tres possibles comunitats amb qui treballar. A les tres vàrem enviar un mail per demanar més informació i la primera que ens va contestar és la que vàrem escollir per fer el voluntariat. Aquesta va ser SCIDECO (Sociedad civil para el desarrollo de Colomba) o La Comunidad de la Florida.

De Xela ens dirigim a Colomba amb un Autobus d’aquells Americans grocs escolars de les pel.lícules. El conductor condueix com un home boig i nosaltres al darrera del tot de l’autobús botem com una pilota. Els Guatemaltecs companys de viatge riuen mentre nosaltres ens alarmem per la conducció. Un d’ells ens comenta que això és l’ho normal de Guatemala.

Mig marejats arribem a Colomba on ens Espera en Gilmar, un jove de 23 anys que s’encarrega juntament amb els seus pares de l’ecoturísme de la comunitat. Agafem una pick-up (un tot terreny amb caixa al darrera, la típica dels grangers), pugem al darrera i camí a la Florida. Seran 40 minuts per camins de carro selva endins. Pel camí en Gilmar ens explica l’història de la Comunitat: Tot va començar l’any 2005 quan unes quantes famílies, que ara formen part de la comunitat, vàren ocupar els terrenys de la Florida, una antiga finca de cafè que portava 9 anys abandonada. Allà sota unes tendes de bambú i plàstic  vàren reclamar durant 2 anys que el govern els cedis la terra. Finalment ho vàren aconseguir i així va nèixer la Comunidad de la Florida.

Ens entrevistem amb el Coordinador, Don Virgilio, que després d’explicar-li quina és la nostra professió ens demana si podem fer dos projectes: un que consisteix en remodelar la bodega on guarden el cafè i l’altre el projecte per la construcció de les oficines que actualment amenacen en derrumbar-se.

Aquestes dues tasques, juntament amb les classes d’anglès que l’Anna ha estat fent als nens de la comunitat i la reactivació d’un biodigestor (producció de gas metà amb l’excrement de les vaques per alimentar els fogons d’una cuina), ens han tingut ocupats part del dia. La resta, la més enriquidora, ha estat conviure amb la gent de la comunitat.

De lluny la Florida

Algunes construccions de la Florida

El carrer principal de la Florida

La bodega

El despacho apunt de caure

Prenent mides

Com ho farem això?

El Biodigestor

La Maestra de Inglés