Vaig néixer dins una petita casa on hi vivíem els meus pares, les meves 3 germanes grans i jo. Ara farà 27 anys, enmig d'un poble rural anomenat Pedaballi, envoltat per camps i muntanyes, a la regió d'Anantapur, a la Índia. El nostre poble hi vivíem moltes famílies de les quals el 90% era de la casta dels “intocables” una de les castes més pobres de la Índia.
La meva mare em tenia en braços mentre plorava i plorava, ara he entès el perquè. Resulta que era la quarta nena que neixía a la família, i això no era una bona notícia. De ben petita vaig començar a estudiar a l'escola del poble. Quan vaig fer 10 anys havia de canviar d'escola, aquesta estava a 30km de casa meva, per una carretera de pedres i sorra, transitada per carros de bous i bicicletes. Els meus pares no volien comprar-me una bicicleta. A la Índia els diners invertits en l'educació o la millora de la vida d'una nena, noia o dona són diners llençats, així doncs, vaig deixar els estudis i vaig quedar-me a casa ajudant la meva mare.
Un dels dies més feliços i alhora un dels més tristos va ser el dia que vaig fer els 18 anys. Una gran festa amb la gent del poble, menjant arròs, dolços i bevent aigua de cocu. Al final del dia, el meu pare em va presentar un senyor. Aquest s'havia encarregat de buscar-me un marit, un noi de 24 anys d'un poble situat a 200km de casa meva, el qual no havia vist mai, i al que hauria de pagar una dot per a poder-me casar amb ell. Pocs mesos després em casava. Llavors vaig entendre perquè la meva mare plorava, ella sabia que, tal i com li havia passat a ella, la seva nena Saila, marxaria de casa amb un amor no correspost, i amb prou feines la tornaria a veure mai més.
Avui, sóc jo la que ploro, acabo de donar a llum a la Triveni, una nena de 2 quilos i amb uns ulls que enamoren, desitjaria poder tenir una bicicleta per ella i que quan tingui 10 anys pugui continuar estudiant.
 |
| La Saila i la Triveni |
