13 d’abr. 2011

NÉIXER DONA

Vaig néixer dins una petita casa on hi vivíem els meus pares, les meves 3 germanes grans i jo. Ara farà 27 anys, enmig d'un poble rural anomenat Pedaballi, envoltat per camps i muntanyes, a la regió d'Anantapur, a la Índia. El nostre poble hi vivíem moltes famílies de les quals el 90% era de la casta dels “intocables” una de les castes més pobres de la Índia.
La meva mare em tenia en braços mentre plorava i plorava, ara he entès el perquè. Resulta que era la quarta nena que neixía a la família, i això no era una bona notícia. De ben petita vaig començar a estudiar a l'escola del poble. Quan vaig fer 10 anys havia de canviar d'escola, aquesta estava a 30km de casa meva, per una carretera de pedres i sorra, transitada per carros de bous i bicicletes. Els meus pares no volien comprar-me una bicicleta. A la Índia els diners invertits en l'educació o la millora de la vida d'una nena, noia o dona són diners llençats, així doncs, vaig deixar els estudis i vaig quedar-me a casa ajudant la meva mare.
Un dels dies més feliços i alhora un dels més tristos va ser el dia que vaig fer els 18 anys. Una gran festa amb la gent del poble, menjant arròs, dolços i bevent aigua de cocu. Al final del dia, el meu pare em va presentar un senyor. Aquest s'havia encarregat de buscar-me un marit, un noi de 24 anys d'un poble situat a 200km de casa meva, el qual no havia vist mai, i al que hauria de pagar una dot per a poder-me casar amb ell. Pocs mesos després em casava. Llavors vaig entendre perquè la meva mare plorava, ella sabia que, tal i com li havia passat a ella, la seva nena Saila, marxaria de casa amb un amor no correspost, i amb prou feines la tornaria a veure mai més.
Avui, sóc jo la que ploro, acabo de donar a llum a la Triveni, una nena de 2 quilos i amb uns ulls que enamoren, desitjaria poder tenir una bicicleta per ella i que quan tingui 10 anys pugui continuar estudiant.
La Saila i la Triveni

10 comentaris:

  1. Buf... no hi ha paraules!!! La Núria ja m'ha explicat mil i una coses d'aquest bonic i alhora dur país. M'imagino que posar cares a totes aquestes històries ha de ser díficil i incompresible però res és en va. Segur que n'aprendreu un munt de coses i ens les fareu aprendre a tots nosasltres des de la distància. Una abraçada!!!

    ResponElimina
  2. uffff quine historia!! com aquestes les que i deuen avé

    en aquests moments tinc el cort ben encongit

    aquest viatge al final serà una llisor per tots

    seguiu explicar-nos les vostres vivensies que tem-be son les nostres

    us estimu mol.

    ja deveu sever qui soc muaaaaaaaaa

    ResponElimina
  3. Família Camprubí Verdaguer13 d’abril del 2011, a les 13:36

    Hola guapos!!

    Avui hem fet un intensiu del vostre blog... us ho hem de dir: ens morim d'enveja!!!!

    Hem vist que esteu molt bé i que us va tot perfecte i això és el què importa.

    Molta sort i una abraçada molt gran de part de la família Camprubí Verdaguer!

    Molts petons

    ResponElimina
  4. Quines paraules tant boniques i tant tristes alhora... Tant de bo algun dia el somni de la Saila es faci realitat!

    Tot això em porta molts records!

    Gemma

    ResponElimina
  5. HOla Nois!! Porto una estona llegint-vos!!! És impressionant tot!! Seguiu gaudint i explicant-nos detalls de tot el que esteu veient i gaudint!!
    Un abrassu!
    Marc

    ResponElimina
  6. Una història trista i a l´hora tendre, que avui m´ha servit d´exemple en una de les classes. Ei! macusss penseu que dissabte juga el Madrid i el Barça !!Estaria bé si hi penseu que ens donessiu suport lluint la samarreta del Barça per aquests mons!! Us trobarem a faltar!!

    ResponElimina
  7. Sort que gent com Vicenç Ferrer, i la seva fundació està lluitant per aconseguir un futur millor per les dones d'aquest país.

    ResponElimina
  8. hola parella
    ara que nosaltres ens hem assentat de nou..entenc que dificil es fa ficar-se des d'aqui entre tantes històries dels que viatgen.. on el temps s'expandeix i es viuen tantes vides en una...
    molt maco personalitzar la història.. així seguiu teixint llaços entre els habitants del món. ja que tots som germans, encara que els amos del món només fagin que separar-nos..
    una forta abraçada

    ResponElimina
  9. Gràcies parella, jo tinc un nen apadrinat fa molts anys i sentir aquestes històries em fan estar orgullós del que estic fent. La història de la Saila és molt dura, gràcies per obrir-nos els ulls i fer-nos veure que els nostres problemes són una petitesa.

    Petonets

    ResponElimina
  10. És una història preciosa, que et fa adonar com condiciona néixer en un país o en un altre, que et fa pensar que hauríem de poder ser tots iguals, que no importés si naixem homes o dones, el que realment importe és qui sóm, els nostres valors i el nostre interior. Crec que el camí és cap aquí, és anar endavant perquè siguem tots iguals, potser suposarà renunciar a certes coses però hauríem de fer-ho per fer un món millor per als nostres fills.
    Vaja, quina filosofada!
    Endavant i aneu escrivint aquestes històries que ens fan adonar-nos de la sort que tenim!
    Anna

    ResponElimina