Decidim despedir-nos de l’illa de Flores amb unes dies de platja. Un petit oasi on hem viscut per 12€ al dia tots dos, dormint en un bonic bungalow de bambú i menjant deliciosos plats del mateix hort de la casa o peixet fresc del dia fet a la brasa. Sols davant un mar que de bon matí feia de mirall de les muntanyes del seu voltant, mentre de fons els pescadors matiners hi tiraven la canya.
Arribem a Moni, l’autobús ens deixa a peu de carretera, i com sempre ens toca buscar allotjament. Barat, barat, acabem al “Maria Inn”, és aquí quan ens donem compte que dormir en llocs barats a vegades té com a consequència; molts mosquits a l’habitació, una porta que no tanca, un lavabo que no desaigüa, un forat a la paret del lavabo que permet fer el tafaner a un jove espavilat mentres una fa pipi, etc.
Un cop instal·lats ens donem compte que el moneder està practicament buit, és hora de treure diners, però resulta que a Moni no hi ha n’hi bancs, ni llocs de canvi, re de re. Un mercat just al centre del poble, i un carrer principal on hi ha dos o tres restaurants, alguns hotels i poca cosa més. Coincidim amb dues noies americanes, amb elles fem el canvi de moneda, i més tard ens retrobem amb els amics viatgers, en Joan i l’Esther. Passem la tarda amb ells i una colla més. L’any demà al matí just a les 4 ens retrobem de nou, una bemo ens puja fins als peus del Kelimutu National Park. Mig adormits caminem fins al Inspiration Point, des d’on veiem despertar el dia, al mateix moment que ens donem compte del maravellós secret que amaga el Kelimutu. Es tracta de 3 cràters plens d’aigua. Tres llacs cada un d’ells d’un color diferent. Un de negra que de bon matí està tapat per una densa boira, estil la plana de Vic, l’altre d’un blau-verd turquesa brillant quan el sol de migdia l’il·lumina i finalment el tercer, més petit, d’un blau intens. Aquest últim segons ens diuen pot canviar de color, entre marró, xocolata, vermell. I és que el Kelimutu, per els locals de la zona, és un lloc sagrat on s’hi reuneixen els esperits.
A l’interior de l’Illa de Flores s’hi troba la població de Bajawa, un punt de partida per visitar les viles tradicionals de wogo, Bena, Bela, Luba, etc.
Ens despertem amb un dia plujós que no ens permet, com teniem previst, visitar amb moto les viles. Decidim buscar un Internet cafè per actualitzar el blog. La pluja ens dona la fortuna i al ciber cafè ens trobem l’Ester i en Joan, de Calella de la Costa que haviem conegut, uns dies enrrere al volcà Bromo a Java. Amb ells vàrem compartir el dinar i el sopar tot creuant experiències dels respectius viatges. Una parella fantàstica que a Moni passarem uns dies més fins a trobar-nos en un altre racó de món si el destí ho vol.
El dia següent el dia es desperta serè i podem llogar una moto per visitar els pobles tradicionals construïts de fusta, bambú i coberta de palla. Tots ells distribuïts a l’entorn d’una gran plaça on habitualment s’hi troben uns troncs verticals treballats, coberts per una coberta de palla, que simbolitzen l’home i unes casetes de fusta que simbolitzen la dona. Aquestes viles van adoptar la fe cristiana però també mantenen la tradició animista. Es per això que enterren els difunts ben aprop de casa per què l’esperit del mort els protegeixi.
En el camí a les viles trobem un bosc de bambú magnífic que ens absorbeix entre els seus esbelts troncs i on passem una agradable estona. Igual de fantàstica és l’estona que ens banyem en unes aigües termals (hot springs) on en un punt conflueixen dos rius, un d’aigua freda i l’altre d’aigua calenta. El contrast és potent i aprofitem per fregar-nos amb una pedra, fent-nos una exfoliació de l’ho més natural.
Arribem a la ciutat de Labuan Bajo de nit, un carrer principal ens condueix fins l’hostal on allí a peu de mar ens allotgem. Un poble pesquer situat a la costa occidental de l’illa de Flores, convertit en els ultims anys en l’epicentre del turisme decidit a explorar les illes de Rinca i Komodo amb la finalitat de poder descobrir els anomenats Dragons de Komodo, o cocodrils de terra. Aquesta especie és el llangardaix més gran del món, amb una longitud mitja de dos a tres metres i uns 70 kilos de pes.
De bon matí, juntament amb en Simon d’Alemania i en Ily d’Estonia, ens embarquem amb la tripulació d’un baixell que ens condueix durant dues hores pel mar de Flores, enmig de petites illes alguns d’elles plenes de vegatació, d’altres totalment pelades fins arribar als peus de la illa de Rinca. Una illa totalment deshabitada per l’home, amb una vegetació de palmeres gegants, rius que en època seca estant totalment buits i amb l’especialitat d’allotjar centenars de Dragons, búfales, alguns monos i aus característiques de la zona. Amb les espatlles cobertes per dos “rangers” i les seves forques de fusta, ens endinsem a l’illa, tot caminant a un pas lleuger en busca d’aquestes petites bestioles.
La sort ens somriu, hi avui ha ha “Dragon party” (festa dels dragons). Trobem una búfala morta, que està sent engolida de forma ràpida per una 13ena de Dragons. Grans i petits disfruten d’una bacanal tot mossegant l’interior de la búfala, que just quan arribem ja quasibé en queda només mitja. És realment espectacular, a uns 5 metres de distància observem com s’apiloten uns sobre els altres, per aconseguir el millor tros de carn.
Acabem el dia a una de les platges de sorra blanca, on fem snorkel i gaudim, fent jocs i endevinalles, mentre veiem caure el dia.
Labuan Bajo
L'illa de Rinca
Uns tant grans i d'altres tant petits
En búsca dels Dragons
Però quins tres Rangers tant guapos...però jo em quedo amb el del mig
Una mica descepcionats de l’illa de Bali i la gent que comercialitza amb el turisme, decidim viatjar fins a l’illa de Flores. Abans però haurem de crusar la illa de Lombok i la illa de Sumbawa. L’aventura comença un dissabte a les 8 del matí, quan intentem aconseguir una bemo (minibus) a un preu decent que ens porti fins a la població de Gianyar. A mig trajecte el xofer para i ens fa canviar de bemo, ens diu que aquell ens portar fins a Padang Bai, el port de Bali en direcció a Lombok.
Finalment després de 3 hores de arribem a les portes del ferry, on comprem dos bitllets i ens embarquem tot travessant l’Alas Strait, fins al port de Lembar a l’illa de Lombok. Un trajecte de més de 4 hores, on coincidim amb en César i la Isabel de Madrid i Valladolid, viatgers de 7 mesos amb prespectives de 5 mesos més per el sud est asiàtic. Compartim anècdotes, sentiments, sensacions i filosofem sobre la vida, mentre degustem un deliciós “campur” (arros blanc, espaguetis, un trosset de pollastre, i salsa de xili, tot embolicat amb una paparina de paper marró).
A l’arribada del port, un grup d’homes ja ens espera per fer-nos pagar les ganes de viatjar fins els nostres destints. Nosaltres ens aturem a la ciutat de Mataram, on cansats de tot el trajecte, i ja entrada la nit busquem un allotjament per descansar.
Passada una bona nit, sortim d’hora al dematí, una bemo ens acosta a l’estació de bus, primer ens diu que li paguem 20, després 10, finalment 6 però li donem un de 5 i marxem. Pugem al bus que ens portarà fins a l’altre punta de l’illa de Lombok, ens pujarà al ferry direcció Sumbawa i fins a Bima, la seva capital.
El matí passa força ràpid, entre dormida i dormida i una mica de lectura. Un cop al ferri i amb tota la brisa a la cara aprofitem per seguir preparant l’arribada a Austràlia tot llegint el totxo de guia que ens varen fer arribar la Gemma i l’Ivan! De nou els culs al seient del bus, però aquesta vegada mirem a través de la finestra i ens donem compte que hem aterrat a l’illa de Sumbawa. Paissatge totalment desèrtic, muntanyes àrides i sense vegetació. Un vent que aixeca la pols del terra i la fa entrar per la finestra del xofer.
Davant nostre una mare amb el seu fill de poc més de 8 mesos dormen tranquilament, davant seu una altre mare amb els seus tres fills, dos nens i la Doa, una nena de 9 anys que ens observa constantment. I just al nostre costat dos adolescents mig cargolats busquen la millor posició per acabar de passar les hores del viatja. Nosaltres amb la múscia dels “Manel” de fons, ens deixem endú per les imatges que ens rodeigen. A fora tot és gris, kilòmetres i kilòmetres de paissatge nu, a costat i costat de la carretera muntanyes i enmig d’elles s’entreveu alguna “casa” mig atrotinada. Una carretera esfaltada que s’acaba convertint amb un camí de rocs i forats, les últimes 4 hores son aternes, a més ja és de nit i no hi ha llum a la carretera, just les òptiques de l’autbús que enfoquen el camí de poc més de 3 metres d’ampla, coincidint de tant en tant amb camions i motos que fan frenar de forma brusca i sobtada.
Ja tocades les 10 del vespre ens aturem a l’estació d’autocars de Bima. La única il·luminació son les bobmetes d’algunes paradetes que venen menjar i begudes. Un noi ens acompanya a un hotel, just a pocs metres de l’estació. Dormim 5 hores i encara de fosc ja tornem està de peus a l’estació esperant que el minibus ens porti fins al port de Sape, per agafar el ferri de 8 hores fins a la ciutat de Labuanbajo, la capital de l’illa de Flores.
Ens dirigim a l’interior de l’illa de Bali, al pintoresc Ubud. Una població on l’art i els temples són la seva màxima atracció. On en quasi tots els baixos de les cases hi ha una botiga o galeria d’art, tos ells molt ben decorats. Alhora ens sorpren l’arquitectura balinesa de la majoria de home stays, amb uns preciosos patís interiors amb jardins, petits temples hindús familiars, i petites casetes de planta baixa amb parets d’obra vista i grans portals de fusta treballada.
Descobrim, tot visitant el museu Blanco, el pintor Antonio Blanco o el Dalí Balinès, un català de Barcelona que en aquells temps, els pares van emigrar a Philipines i va acabar residint a Ubud. Les seves pintures principalment de dones nues i algunes excentricitats, tenen semblances amb Dalí.
Altre cop lloguem una moto, ens sembla el millor mitjà de transport per descobrir els entorns d’Ubud. Visitem Besakih, un conjunt de temples que fan d’ell el més gran temple Hindú d’Indonèsia. El visitem acompanyats per un guia a la força, ja que si no pagavem 30.000 rp a part de l’entrada no podiem accedir al principal temple.
A la tornada a Ubud ens decidim a probar un massatge balinès que per poc més de 5€ cada un, les mans de les dues noies de l’Orchid massage ens deixen com nous.
L’arribada a Bali no pot ser més decepcionat. Deprés de deixar el ferry ens dirigim a la terminal d’autobusos on el l’autobús regular que en ha de portar a Lovina ja fa hores que ha sortit. L’única opció és agafar un Bemo (minibus) que ens hi portí. Abans però decidim dinar i deixem que marxi un dels bemos que quasi està ple. Dinem acompanyats per la Paula i en Leo, dos Brasilers molt agradables que porten 18 mesos viatjant pel món i que no tenen data de tornada. Amb ells passarem els dies a Lovina, millor dit soparem, cada nit en un “xiringuito” a tocar el mar, un fantàstic peix fresc a la brasa mentre compartim vivències dels respectius viatges.
Tornant a la terminal, un cop acabats de dinar, anem a pujar a la bemo de destí Lovina. Abans d’arribar ja ens aborden tres homes amb cara de mafiosos que ens diuen que la bemo no surtirà fins que s’ompli de passatgers, o que podem llogar la bemo per 400.000rp. I que, en tot cas, si s’omple el preu són 30.000 rp per persona, quan al taulell de l’estació marca 19.000. Discutim amb el conductor el preu, ell diu que el taulell és vell i que ara val això. No acceptem i baixem de la bemo en busca d’un altre alternativa. Les hores passen i no trobem altra forma de sortir de l’estació. Provem de fer dit però ningú para i el que para no va a Lovina.
Quasi és de nit i finalment hem de sucumbir al xantatge. En l’últim moment arriba una altra parella francesa que entre els 6 paguem els 400.000 rp del collons de bemo. Arribem ja de nit a Lovina.
Els dies a Lovina són agradables, aprofitem per rentar tota la roba que teniem bruta de pols dels volcans i fer agradables passejades per les platges de sorra negra totalment buides. També lloguem una moto per visitar els llacs Danau Bratan, Danau Buyan i Danau Temblingan. Aquest cop la sort no ens somriu i al cim amenaça pluja i fa un fred que pela, així que els visitem una mica més ràpid del que ens agradaria.
De les entranyes de la terra en surt, permanentment, un fum blanc que el vent remou pel perímetre del cràter, un paissatge totalment lunar com si ens trobessim en un altre planeta, deixant a estones, entre veure el llac interior d’intens blau turquesa. Amagats darrera d’una gran roca ens refugiem del fum, quan aquest es dirigeix cap a nosaltres. Tot i anar tapats amb un mocador empamat d’aigua i ulleres, no és suficient per evitar sentir la cremor del fum sulfurós a la gola i als ulls. I és que estem seguint el camí pedragós i empinat d’accés a la mina de sulfur que hi ha a l’interior del cràter. Aquest camí és realitzat diariament per desenes d’homes que amb 70 kg a l’esquena transporten en cistelles de bambú terrossos de sulfur groc de l’interior a la falda del volcà. Per aquest treball d’esclaus inhumà, els paguen 600 rúpies per kg. El que suposa un jornal de 7€ per fer dos viatges al dia, de mitjana, a l’infern del sulfur. La majoria acabaran amb problemes respiratoris, d’esquena, d’articulacions, de cames, de tot. Un d’ells ens mostra l’esquena, concretament la zona on recolza la canya de bambú. Està totalment imflamada i amb llagues, és espantós.
No ens podem imaginar la dursa d’aquesta “professió” i intentem aixecar sense èxit una càrrega de sulfur. Ens és impossible sense que ens masseguem l’esquena.
Amb els companys de Brasil, en Leo i la Paula, i els de Toledo, la Maria, la Marta i en Jose, maquíssims tots, tornem cap a Bondowoso amb jeep comentant el dia i tot el que hem pogut veure. Un cop més ens sentim afortunats, afortunats d’haver pogut pujar al volcà Ijem i d’haver baixat a l’infern del sulfur per conèixer la vida d’aquest homes que tenen la nostra total admiració per la seva fortalesa davant la vida tant dura que els ha tocat viure.
