TIMOR LESTE

Timor Leste és un petit país que el 30 d’agost de 1999 gràcies a una consulta popular promoguda per la ONU va aconseguir la independència d’Indonèsia. Abans però havia estat colonitzat i explotat per Portugal. Posteriorment l’Invassió indonèsia amparada per USA i AUS (subministradors del material bèlic), inicià un perióde de genocidi de la població Timorenca qui s’amagava als densos boscos els quals van ser totalment cremats amb napalm. Finalment i després d’un llarg procés Timor ha assolit la independència i ara mica en mica s’està refent.

Ens ha agradat l’hospitalitat de la gent, on es veu que tenen ganes d’obrir-se al món. I els llocs que hem visitat ens han sorprès agradablement ja que els turísme encara no hi és gaire present. Els pobles es sorprenen de que els visitis i a la costa les platges estan totalment buides, només concurregudes per uns essers que caldrà que descobriu. Seguint amb les endevinalles que vàrem començar a Angkor, en la foto hi ha l’Anna que mira a un d’aquests essers. Qui o què dirieu que hi ha darrera la cara somrient?

què amaga la cara somrient?

COM

De nou a la carretera, a descobrir el petit poble pesquer de Com. Una vegada més el transport és poc usual, i menys a l’hora que un vol, així que assentats a peu de carretera, escrivim a un paper el nom de “COM” i esperem que algú ens hi porti. Una anguna (camioneta-furgo) resulta que fa el trajecte de Lospalos a Com, així que enfilats a dalt fem camí direcció a Com.

Un sol carrer mig asfaltat, a banda i banda cases, i entremig d’elles algun guest house que ofereix petites habitacions a preu de 15$ la nit. Ens allotgem al Kati Guest House. Passem el cap de setmana a Com, descobrim una petita cala a pocs metres del poble on gaudim de la seva tranquilitat i de la seva aigua salada, i degustem al Sina Guest House uns deliciosos plats de peix fresc acompanyat d’arròs, truita, vegetals i amanida  a un irrissori preu de 2 euros cada un.

On anem?

Ja hi som!

Perill?? cocodrils a la costa

Casa tradicional de Timor

El nàufrag

Però que morenos que estem eh???

Petita cala de Com

JACO ISLAND

Desde Lospalos, l’objectiu era arribar a la minúscula i deshabitada illa de Jaco, situada a l’extrem est del país. Varen caldre 2 hores dins una camioneta-furgo, habilitada per transportar a unes 20 persones o moltes més si s’apilen sobre els sacs d’arròs i de menjar, fins arribar al poble de Tutuala. D’allí, haviem d’arribar a la platja, però com? Els angelets varen sortir de nou, i aquest cop en forma del Sr Gonzalo, un senyor hortalà i mig guia turístic, que parla el portuguès i que ens reb a casa seva, mentre la seva dona ens prepara un plat de pasta i arròs amb tonyina, ell ens explica com arribar a la platja, i ens deixa una petita tenda de campanya i una manta, on passarem la nit. Caminem 2 hores per un camí de cabres, quan arribem als peus de la platja, un “restaurant – camping” ens deixa parar la tenda. L’espai just i necessari per passar una nit, visualitzant al fons la verge illa de Jaco.

Passem la nit, poques hores de son ja que a les 5 del matí ens enfilem a la barca d’un pescador per sortir a pescar amb ell. La sort no l’acompanya i el pobre pescador torna amb les mans buides, re de re, això si, veure la sortida de sol enmig del mar, dalt una petita barca ha valgut la pena. Passem el matí a la illa de Jaco, sorra blanca i aigua de color blau turquesa que guarda un fons marí que descobrim tot fent snorkel. Al migdia el pescador ens recull i ens torna a terra.

La tornada havia de ser molt dura, refer el camí que ahir vàrem baixar, però per sort nostra, la Mega i en Stian eren allà. Una parella d’Austràlia que amb el seu jeep ens porten fins a pocs kilòmetres de Lospalos on allí, tot fent autostop, pugem a la caixa d’un camió de grava que ens acaba d’arribar a casa de l’Olinda.

Seguim fent camí

Pescant amb llança 

Sols a la illa de Jaco

Tot apunt per anar a dormir

Dalt del camió

i la grava ens fa de coixí

Jaco Island de matinada

Gaudint de l'espectacle de la natura

LOSPALOS

Des de Dili, la capital de Timor Leste, viatgem fins la petita població de Lospalos, a 7 hores de bus per carreteres sense asfaltar, seguint la línia del mar i passant per mig de poblats on l’electricitat està per arribar i l’aigua potable és impensable.

Poca cosa sabiem d’ell abans de trepitjar-lo, però l’hospitalitat de la Olinda, una senyora de 65 anys que ens acull a una de les habitacions de casa seva, ens acosta una mica més a la realitat del país. Olinda té un petit guest house anomenat 27@, en homenatge al seu marit assassinat, el 27 d’agost de 1999 pels Indonesos durant la guerra civil. Ens enamora amb els seus sopars, truita de sardines, amanida de l’hort i un bon plat d’arròs.

Fent camí direcció a Lospalos

Enfilats a l'Anguna

Casa l'Olinda, a Lospalos

INDONÈSIA

Ens ha faltat molt de temps per poder recorrer i conèixer una mica aquest gran país, el quart més poblat de la terra, format per més de 17.000 illes i amb més de 235.000.000 d’habitants. De les grans Illes hem trepitjat: Java, Bali, Lombok, Sumbawa, Flores i Timor Oest. Totes elles diferents tan de paissatge com de la gent. A Java, per exemple, la religió principal és la Musulmana, mentre que a Bali és la Hinduista i a Flores o Timor és la Cristiana.  Els paissatges van desde selves tropicals a àrides muntanyes, passant per espectaculars formacions volcàniques o meravelloses platges.

Destacar que, quan més lluny de la turística Bali hem estat, més comodes ens hem sentit ja que la gent és més natural i no t’intenta enganyar per obtenir el sucós diner del turista.

Ens ha agradat moltíssim l’Illa de Flores, on hem pogut descobrir els Dragons de Komodo, gaudir d’unes espectaculars vistes des del Kelimutu, perdre’ns en la solitària platja de waiterang, i en tots els llocs hem trobat persones maravelloses, la veterana viatgera Èrica, de 68 anys, els catalans Joan i Esther, la Xilena pelotuda Bàrbara i en Jan, jove arquitecte Suïs.

El preu a pagar per descobrir Indonèsia són les llargues jornades d’autobús i de ferry que comporta el creuar d’una illa a l’altra. Les carreteres són precàries a l’igual que els autobusos. Això si, durant el trajecte no hi ha temps per aburrir-se. Sempre passa una cosa o altra. Una dona que puja a vendre menjar, un noi que canta amb la seva guitarra, la bossa de tomàquets que es bessa pel terra i surten disparades per la porta, els nois que cobren el bitllet, que s’enfilen en ple trajecte a dalt del bus per fer una migdiada,  gent vomitant en bosses de plàstic, etc.

Ens han quedat molts llocs per trepitjar i ens feia especial gràcia visitar Papúa i conèixer la vall de Bailen on hi ha unes tribus, els Dani, on els homes van completament nus menys una carbassa allargada que els hi cobreix el membre. Ens hagués agradat fer-nos una foto amb ells i la seva indumentària.

De la tribu dels Dani

En Pani de la tribu dels Kuka

WAITERANG

Decidim despedir-nos de l’illa de Flores amb unes dies de platja. Un petit oasi on hem viscut per 12€ al dia tots dos, dormint en un bonic bungalow de bambú i menjant deliciosos plats del mateix hort de la casa o peixet fresc del dia fet a la brasa. Sols davant un mar que de bon matí feia de mirall de les muntanyes del seu voltant, mentre de fons els pescadors matiners hi tiraven la canya.

la mar calmada

Bungalows de bambú

la nostra caseta

Fent la bugada

KELIMUTU

Arribem a Moni, l’autobús ens deixa a peu de carretera, i com sempre ens toca buscar allotjament. Barat, barat, acabem al “Maria Inn”, és aquí quan ens donem compte que dormir en llocs barats a vegades té com a consequència; molts mosquits a l’habitació, una porta que no tanca, un lavabo que no desaigüa, un forat a la paret del lavabo que permet fer el tafaner a un jove espavilat mentres una fa pipi, etc.

Un cop instal·lats ens donem compte que el moneder està practicament buit, és hora de treure diners, però resulta que a Moni no hi ha n’hi bancs, ni llocs de canvi, re de re. Un mercat just al centre del poble, i un carrer principal on hi ha dos o tres restaurants, alguns hotels i poca cosa més. Coincidim amb dues noies americanes, amb elles fem el canvi de moneda, i més tard ens retrobem amb els amics viatgers, en Joan i l’Esther. Passem la tarda amb ells i una colla més. L’any demà al matí just a les 4 ens retrobem de nou, una bemo ens puja fins als peus del Kelimutu National Park. Mig adormits caminem fins al Inspiration Point, des d’on veiem despertar el dia, al mateix moment que ens donem compte del maravellós secret que amaga el Kelimutu. Es tracta de 3 cràters plens d’aigua. Tres llacs cada un d’ells d’un color diferent. Un de negra que de bon matí està tapat per una densa boira, estil la plana de Vic, l’altre d’un blau-verd turquesa brillant quan el sol de migdia l’il·lumina i finalment el tercer, més petit, d’un blau intens. Aquest últim segons ens diuen pot canviar de color, entre marró, xocolata, vermell. I és que el Kelimutu, per els locals de la zona, és un lloc sagrat on s’hi reuneixen els esperits.

Somrient al llac negre

Mirant la sortida del sol

fent-se de dia

Uaaaaau

Blau turquesa

BAJAWA

A l’interior de l’Illa de Flores s’hi troba la població de Bajawa, un punt de partida per visitar les viles tradicionals de wogo, Bena, Bela, Luba, etc.

Ens despertem amb un dia plujós que no ens permet, com teniem previst, visitar amb moto les viles. Decidim buscar un Internet cafè per actualitzar el blog. La pluja ens dona la fortuna i al ciber cafè ens trobem l’Ester i en Joan, de Calella de la Costa que haviem conegut, uns dies enrrere al volcà  Bromo a Java. Amb ells vàrem compartir el dinar i el sopar tot creuant experiències dels respectius viatges. Una parella fantàstica que a Moni passarem uns dies més fins a trobar-nos en un altre racó de món si el destí ho vol.

El dia següent el dia es desperta serè i podem llogar una moto per visitar els pobles tradicionals construïts de fusta, bambú i coberta de palla. Tots ells distribuïts a l’entorn d’una gran plaça on habitualment s’hi troben uns troncs verticals treballats, coberts per una coberta de palla, que simbolitzen l’home i unes casetes de fusta que simbolitzen la dona. Aquestes viles van adoptar la fe cristiana però també mantenen la tradició animista. Es per això que enterren els difunts ben aprop de casa per què l’esperit del mort els protegeixi.

En el camí a les viles trobem un bosc de bambú magnífic que ens absorbeix entre els seus esbelts troncs i on passem una agradable estona. Igual de fantàstica és l’estona que ens banyem en unes aigües termals (hot springs) on en un punt conflueixen dos rius, un d’aigua freda i l’altre d’aigua calenta. El contrast és potent i aprofitem per fregar-nos amb una pedra, fent-nos una exfoliació de l’ho més natural.

L'àvia i la gallineta

Passant les hores sobre la tomba

Entre bambú

Bena

Vistes a la vall

Fent amics

Ja ja ja ja...

Les tombes davant de casa

Bena

KOMODO DRAGONS

Arribem a la ciutat de Labuan Bajo de nit, un carrer principal ens condueix fins l’hostal on allí a peu de mar ens allotgem. Un poble pesquer situat a la costa occidental de l’illa de Flores, convertit en els ultims anys en l’epicentre del turisme decidit a explorar les illes de Rinca i Komodo amb la finalitat de poder descobrir els anomenats Dragons de Komodo, o cocodrils de terra. Aquesta especie és el llangardaix més gran del món, amb una longitud mitja de dos a tres metres i uns 70 kilos de pes.

De bon matí, juntament amb en Simon d’Alemania i en Ily d’Estonia, ens embarquem amb la tripulació d’un baixell que ens condueix durant dues hores pel mar de Flores, enmig de petites illes alguns d’elles plenes de vegatació, d’altres totalment pelades fins arribar als peus de la illa de Rinca. Una illa totalment deshabitada per l’home, amb una vegetació de palmeres gegants, rius que en època seca estant totalment buits i amb l’especialitat d’allotjar centenars de Dragons, búfales, alguns monos i aus característiques de la zona. Amb les espatlles cobertes per dos “rangers” i les seves forques de fusta, ens endinsem a l’illa, tot caminant a un pas lleuger en busca d’aquestes petites bestioles.

La sort ens somriu, hi avui ha ha “Dragon party” (festa dels dragons). Trobem una búfala morta, que està sent engolida de forma ràpida per una 13ena de Dragons. Grans i petits disfruten d’una bacanal tot mossegant l’interior de la búfala, que just quan arribem ja quasibé en queda només mitja. És realment espectacular, a uns 5 metres de distància observem com s’apiloten uns sobre els altres, per aconseguir el millor tros de carn.

Acabem el dia a una de les platges de sorra blanca, on fem snorkel i gaudim, fent jocs i endevinalles, mentre veiem caure el dia.

Labuan Bajo

L'illa de Rinca

Uns tant grans i d'altres tant petits

En búsca dels Dragons

Però quins tres Rangers tant guapos...però jo em quedo amb el del mig

Disfrutant del menú del dia

Dragó de Komodo

Mascle i famella

A pas lleuger, en direcció a la búfala morta

un petit paradís

Un bon grup per un bonic dia