STUART HIGHWAY

Ens estem fent amics de la carabana, i amb ella hem après a viatjar d’una altre forma. Lliures i solitàris, en carreteres desèrtiques, viatgem per la carretera anomenada Stuart Highway. Kilòmetres i kilòmetres d’esfalt de línia recta i interminable, on l’horitzor es difumina amb el reflex del sol intens. A costat i costat de la carretera extensions de terra seca de colors vermells i torrats, boixos i matolls verds i grocs, això és el famós outback Australià.

Conduïm de dia, arribant a temperatures extremes de 38ºC, on el sol que ens pica per les finestres fa que l’interior sembli un forn a plena cocció. De tant en tant un cop de fre, brusc i sec, i és que per davant nostre s’ens crusa un cangur, o una vaca, o un caball salvatge, o un llangardaix, una serp. Però podem dir que l’animal que més hem vist és el cangur, però no com ens agradaria, sinó que atropellat, mort a un costat de carretera, i és que aquests animals son atrets per la llum dels cotxes al circular de nit.

I de sobte ens apartem de la carretera, deixant pas als coneguts “road train”, camions trailer fins a 4 remolcs, que poden arribar a medir uns 55metres de longitud. Conductors que viatgen a velocitats màximes, a uns 120km/h i que en el moment de passar per el seu costat, val més la pena agafar fort el volant, no respirar i tancar els ulls.

I campistes ens hem tornat, fugonet en mà, arròs, pasta i llegums, pa amb nocilla, llet amb cereals i suc de taronga per esmorzar, i el millor de tot, les dutxes a plena llum de les estrelles amb una ampolla de 1,5l d’aigua i una pastilla de sabor.

Per dinar... pasta

La cuina de la chubby

Cangurs a la vista

Els famosos trens de carretera

Esperem veure'n de vius... pobrets

Carreteres inacabables

Bars de carretera australians

De bon matí... deprés de passar la nit

KAKADU NATIONAL PARK

Mans al volant de la autocarabana ens posem en ruta per les carreteres desèrtiques del territori nord d’Austràlia. De Darwin, ens dirigim al Parc Nacional de Kakadua, terra dels Bininj i els Mungguy. Conegut per ser el parc Nacional més gran del territori Nord, en ell s’hi diferencien 7 regions, de les quals només en trepitgem dues. En una d’elles, la East AlligatorEn hi descobrim l’art en forma de pintura rupestre, amagada en els llocs més inesperats, inmenses pintures de colors naturals, que narren històries de temps passats. A mitja tarda, quan el nivell de l’aigua d’el riu Aligator comença a pujar ens aturem al Cahills Crossing, lloc i moment adequat per a veure els increibles cocodrils d’aigua salada. Com si d’un reportatge del nacional geogràfic es tractes, ens aturem, escoltem i observem amb els ulls ben oberts, el moviment de l’aigua, quan de sobte i desde les profunditats del riu apareix una ombra negra, un llom carregat de punxes que amb dos ulls brillants ens deixa sense respiració per uns segons. I els tenim davant, a poc més de 10 metres els cocodris s’acosten al salt d’aigua esperant aquell peix despistat per a poder-se’l menjar.

Passem les nits en càmpings del parc. Teòricament el pagament es fa en una petita caixa abans d’entrar, com si paguessis una multa de la zona blava, però ens fem els “Suecs” i marxem sense pagar. Aquí ens surt bé, però resulta que l’entrada del parc val 25$ per persona, i aquest cop l’hem de pagar, just 2 hores abans de sortir del parc, i després de passar-hi 3 dies, ens aturen uns “Rangers” preguntant-nos per el tiquet...i res a pagar i creure.

Posta sol a Kakadua

El terrible cocodril d'aigua salada

Quina por

Prohibit banyar-se

Paissatges magnífics

Petits parents dels cangurs

Inmensitats que et deixen sense paralues

Uf...Quantes Annes... amb una ja en tinc ben prou

Termiters gegants de més de 4 metres

ELS ABORÍGENS

Els Aborigens són els primers pobladors d’Austràlia, van arribar procedents del Sur Est Asiàtic fa ja més de 40.000 o 50.000 anys. Es distribuïen per tot el territori en petits clans o grups de no més de 40 persones. Eren nòmades i es desplaçaven en busca de menjar, bàsicament plantes, llavors, tortugues, peix i cangurs. La seva cultura és conciderada la més antiga que encara perdura en l’actualitat. Els Aborigens no tenen llengua escrita i la transmissió de coneixaments la feien a partir de relats on utilitzaven cordes per fer figures, amb les mans, dels animals que caçaven. També utilitzaven cançons i les famoses pintures sobre la roca (pintures rupestres), és d’admirar la riquesa del seu art. El temps dels somnis és un conjunt de llegendes que expliquen els seus origens, la seva estreta relació amb la terra i el futur. És la base de la seva cultura i els serveix de guia en la vida cotidiana.

Però la vida dels Aborigens va canviar totalment l’any 1770 quan el Capità James Cook en nom de la corona Anglesa va pendre possessió d’aquelles terres. A partir de les hores s’inicia la colonització per part dels Anglesos del territori Australià suposant quasi l’extermini del poble Aborigen: Les expulsions dels aborigens fora del seu territori van suposar periodes de hambruna. Així com l’arribada amb els blancs de virus com la varicela, el xarrampió, la grip, la tubercul.losi, etc. O les drogues com l’alcohol, el tabac i l’òpi.  I Ja més endevant, en les missions, l’intent dels blancs “d’educar-los” agafant i segrestant els fills i filles dels aborigens, internant-los en escoles on se’ls vestia, se’ls ensenyava a escriure i a parlar anglès, i a comportar-se com a blancs desarrelant-los de la seva terra. Episodis de maltractaments i violacions de les noies. Tot això va suposar la quasi extinció del poble aborigen.

Actualment el govern destina moltes ajudes i facilitats als aborigens. Tot i això a les ciutats del nord hem pogut veure molts aborigens vivint als parcs, sota d’un arbre i molts d’ells beguts bagabundejant pels carrers de les ciutats com zombis i el més trist és que semblen invisibles pels ulls dels blancs.

Faccions aborígens

La biblioteca dels Aborígens

La tortuga del coll llarg, un deliciós àpat pels Aborígens

El cangur Australià

Descobrint la terra Aborígen

Ubirr, Parc Nacional de Kakadua

Arquitectura Aborígen

DARWIN

L’arribada a l’esperada Austràlia, no ha estat com esperavem. Després d’una hora de vol vàrem aterrar al passat 25 d’octubre a Darwin, capital del Territori Nord amb una població aproximada de 124.000 habitants. Un cop rebuda la primera clatellada, 28$ per arribar al centre de la ciutat, ens vàrem allotjar a una llitera dins una habitació amb 10 backpackers (viatgers amb motxilla) més, concretament tots ells homes, ja podeu imaginar l’olor de “mascle” que feia aquella habitació, equipada amb 2 ventiladors i poca cosa més.

Amb il·lusió ens vàrem recorrer tots els backpackers de la ciutat, amb l’esperança de trobar l’estimada furgoneta, comprar-la i iniciar l’aventura per les terres Australianes. La cosa es posava difícil, tot girava en contra; inici de l’època de pluges, pocs turistes, poca oferta d’autocarabanes, i a tot això, sumat un nivell de vida caríssim. Durant els 5 primers dies, vàrem estar buscant i buscant, recorrent carrers amunt i avall, amb l’única intenció que trobar-la. Els dies passaven i per suposat el moneder es buidava, i per postres el meu genoll (el de l’Anna)  no millorava, al contrari, una taca rodona i vermella creixia i creixia.

Finalment i després d’un cansament físic i alhora psicològic, hem decidit llogar l’autocarabana, i demà dia 1 de novembre començarem a recorrer els primers kilòmetres per aquest inmens continent.

Creiem que han estat els dies més durs, psicològicament, del viatge, però cal dir que de tot se n’apren. Tot i això hem estat de moltíssima sort, i un cop més els àngels ens han acollit a casa seva. Aquest cop en forma de “coach surfing”, una xarxa social on pots trobar allotjament gratuït. I la gent es pregunta a canvi de què? Doncs simplement a canvi de res, o millor dit a canvi de compartir algunes hores del dia, tot recorrent racons amagats de la ciutat, gaudint d’un bon sopar a la terrassa d’un majestuós hotel on s’allotjava el nostre host Wonz “thank’s Wonz you are our angel”, disfrutant d’una tarda de diumenge tot veient el “Rouling Derbi, on dos equips formats per noies vestides de forma poc afavorida, lluitaven sobre petins de rodes, mentre l’afició animava.

I avui hem començant a descobrir una mica més Darwin, tot dedicant un matí al Museu i Galaria d’Art amb l’amiga Megha i finalment despedint-nos de Darwin, tot celebrant el neixament de l’Adriana, la primera filla del nostre segon host, en Roland d’origen Nigerià, tot brindant amb un bon cava.

Macarrons a la carbonara per en Wonz

Gaudint de les vistes i del dinar

Fantàstica experiència amb el host Wonz a punt d'iniciar el derbi

Rouling Derbi i les seves "belleses"

Salut pel neixament de la filla d'en Roland

SOLUCIÓ

Primer de tot moltes gràcies per participar amb els vostres comentaris. Aquest cop era una mica difícil esbrinar que hi havia darrera la cara ja que aquest ésser en les nostres contrades no el solem trobar a la platja sinó en granjes. Doncs si, és un porc i ben maco. A la tarda cap el tard una desena de porcs, de diferents famílies del poble, anaven a la platja a furgar en la sorra buscant petits crancs de mar. 

i aquí l'Anna i el porquet

TIMOR LESTE

Timor Leste és un petit país que el 30 d’agost de 1999 gràcies a una consulta popular promoguda per la ONU va aconseguir la independència d’Indonèsia. Abans però havia estat colonitzat i explotat per Portugal. Posteriorment l’Invassió indonèsia amparada per USA i AUS (subministradors del material bèlic), inicià un perióde de genocidi de la població Timorenca qui s’amagava als densos boscos els quals van ser totalment cremats amb napalm. Finalment i després d’un llarg procés Timor ha assolit la independència i ara mica en mica s’està refent.

Ens ha agradat l’hospitalitat de la gent, on es veu que tenen ganes d’obrir-se al món. I els llocs que hem visitat ens han sorprès agradablement ja que els turísme encara no hi és gaire present. Els pobles es sorprenen de que els visitis i a la costa les platges estan totalment buides, només concurregudes per uns essers que caldrà que descobriu. Seguint amb les endevinalles que vàrem començar a Angkor, en la foto hi ha l’Anna que mira a un d’aquests essers. Qui o què dirieu que hi ha darrera la cara somrient?

què amaga la cara somrient?

COM

De nou a la carretera, a descobrir el petit poble pesquer de Com. Una vegada més el transport és poc usual, i menys a l’hora que un vol, així que assentats a peu de carretera, escrivim a un paper el nom de “COM” i esperem que algú ens hi porti. Una anguna (camioneta-furgo) resulta que fa el trajecte de Lospalos a Com, així que enfilats a dalt fem camí direcció a Com.

Un sol carrer mig asfaltat, a banda i banda cases, i entremig d’elles algun guest house que ofereix petites habitacions a preu de 15$ la nit. Ens allotgem al Kati Guest House. Passem el cap de setmana a Com, descobrim una petita cala a pocs metres del poble on gaudim de la seva tranquilitat i de la seva aigua salada, i degustem al Sina Guest House uns deliciosos plats de peix fresc acompanyat d’arròs, truita, vegetals i amanida  a un irrissori preu de 2 euros cada un.

On anem?

Ja hi som!

Perill?? cocodrils a la costa

Casa tradicional de Timor

El nàufrag

Però que morenos que estem eh???

Petita cala de Com

JACO ISLAND

Desde Lospalos, l’objectiu era arribar a la minúscula i deshabitada illa de Jaco, situada a l’extrem est del país. Varen caldre 2 hores dins una camioneta-furgo, habilitada per transportar a unes 20 persones o moltes més si s’apilen sobre els sacs d’arròs i de menjar, fins arribar al poble de Tutuala. D’allí, haviem d’arribar a la platja, però com? Els angelets varen sortir de nou, i aquest cop en forma del Sr Gonzalo, un senyor hortalà i mig guia turístic, que parla el portuguès i que ens reb a casa seva, mentre la seva dona ens prepara un plat de pasta i arròs amb tonyina, ell ens explica com arribar a la platja, i ens deixa una petita tenda de campanya i una manta, on passarem la nit. Caminem 2 hores per un camí de cabres, quan arribem als peus de la platja, un “restaurant – camping” ens deixa parar la tenda. L’espai just i necessari per passar una nit, visualitzant al fons la verge illa de Jaco.

Passem la nit, poques hores de son ja que a les 5 del matí ens enfilem a la barca d’un pescador per sortir a pescar amb ell. La sort no l’acompanya i el pobre pescador torna amb les mans buides, re de re, això si, veure la sortida de sol enmig del mar, dalt una petita barca ha valgut la pena. Passem el matí a la illa de Jaco, sorra blanca i aigua de color blau turquesa que guarda un fons marí que descobrim tot fent snorkel. Al migdia el pescador ens recull i ens torna a terra.

La tornada havia de ser molt dura, refer el camí que ahir vàrem baixar, però per sort nostra, la Mega i en Stian eren allà. Una parella d’Austràlia que amb el seu jeep ens porten fins a pocs kilòmetres de Lospalos on allí, tot fent autostop, pugem a la caixa d’un camió de grava que ens acaba d’arribar a casa de l’Olinda.

Seguim fent camí

Pescant amb llança 

Sols a la illa de Jaco

Tot apunt per anar a dormir

Dalt del camió

i la grava ens fa de coixí

Jaco Island de matinada

Gaudint de l'espectacle de la natura

LOSPALOS

Des de Dili, la capital de Timor Leste, viatgem fins la petita població de Lospalos, a 7 hores de bus per carreteres sense asfaltar, seguint la línia del mar i passant per mig de poblats on l’electricitat està per arribar i l’aigua potable és impensable.

Poca cosa sabiem d’ell abans de trepitjar-lo, però l’hospitalitat de la Olinda, una senyora de 65 anys que ens acull a una de les habitacions de casa seva, ens acosta una mica més a la realitat del país. Olinda té un petit guest house anomenat 27@, en homenatge al seu marit assassinat, el 27 d’agost de 1999 pels Indonesos durant la guerra civil. Ens enamora amb els seus sopars, truita de sardines, amanida de l’hort i un bon plat d’arròs.

Fent camí direcció a Lospalos

Enfilats a l'Anguna

Casa l'Olinda, a Lospalos

INDONÈSIA

Ens ha faltat molt de temps per poder recorrer i conèixer una mica aquest gran país, el quart més poblat de la terra, format per més de 17.000 illes i amb més de 235.000.000 d’habitants. De les grans Illes hem trepitjat: Java, Bali, Lombok, Sumbawa, Flores i Timor Oest. Totes elles diferents tan de paissatge com de la gent. A Java, per exemple, la religió principal és la Musulmana, mentre que a Bali és la Hinduista i a Flores o Timor és la Cristiana.  Els paissatges van desde selves tropicals a àrides muntanyes, passant per espectaculars formacions volcàniques o meravelloses platges.

Destacar que, quan més lluny de la turística Bali hem estat, més comodes ens hem sentit ja que la gent és més natural i no t’intenta enganyar per obtenir el sucós diner del turista.

Ens ha agradat moltíssim l’Illa de Flores, on hem pogut descobrir els Dragons de Komodo, gaudir d’unes espectaculars vistes des del Kelimutu, perdre’ns en la solitària platja de waiterang, i en tots els llocs hem trobat persones maravelloses, la veterana viatgera Èrica, de 68 anys, els catalans Joan i Esther, la Xilena pelotuda Bàrbara i en Jan, jove arquitecte Suïs.

El preu a pagar per descobrir Indonèsia són les llargues jornades d’autobús i de ferry que comporta el creuar d’una illa a l’altra. Les carreteres són precàries a l’igual que els autobusos. Això si, durant el trajecte no hi ha temps per aburrir-se. Sempre passa una cosa o altra. Una dona que puja a vendre menjar, un noi que canta amb la seva guitarra, la bossa de tomàquets que es bessa pel terra i surten disparades per la porta, els nois que cobren el bitllet, que s’enfilen en ple trajecte a dalt del bus per fer una migdiada,  gent vomitant en bosses de plàstic, etc.

Ens han quedat molts llocs per trepitjar i ens feia especial gràcia visitar Papúa i conèixer la vall de Bailen on hi ha unes tribus, els Dani, on els homes van completament nus menys una carbassa allargada que els hi cobreix el membre. Ens hagués agradat fer-nos una foto amb ells i la seva indumentària.

De la tribu dels Dani

En Pani de la tribu dels Kuka