El despertador no sona, sort de la claror d'una llum del passadís que ens desperta. Quan mirem el rellotge ja son les 5 del matí. L'autobús marxa en 30 minuts...així que ràpid i corrents ens vestim, motxilla a l'esquena i creuem el carrer arribant a l'estació d'autobús.
Un bus local, carregat de paquets, maletes, sacs i més sacs, a l'interior pocs seients queden lliures, i amb llaganyes als ulls comencem el camí direcció a Laos.
Pocs quilòmetres després de deixar la ciutat de Dien Bien Phu, l'autobús s'atura enmig de la carretera, després d'un fort soroll... la roda s'ha rebentat. Comença a ploure mentre el xofer i el seu ajudant canvient la roda.
Després d'uns 50km arribem a la frontera. Un primer registre a la frontera del Vietnam, i un segon registre just a l'entrada de Laos. Aquí ens donen la benvinguda tot prenent-nos la temperatura amb un termòmetre al front. Després ens toca omplir papers i més papers, passaport i una foto de carnet, i finalment pagar els 35$ per cap. Resulta que avui sóm diumenge, això significa pagar 1$ extra cada un. Finalment i abans de tornar-nos el passaport ens demanen 2$ més per haver-nos près la temperatura.
Seguim el camí, ja en terra de Laos. Per les finestres del bus, veiem un país ric en natura, paissatges verds i tranquils, petites viles de quatre cases. Gent per el carrer i els més petits que ens observen.
En Tin, és l'ajudant del xofer, es fixa amb nosaltres i somriu. Parla poc anglès però el just per preguntar-nos d'on som i com ens diem. Li fa gràcia els pels del braç d'en Cèsar, ells son ben mecs amb just quatre pels al bigoti, mentre el toca i els acaricia, tot dient: "is beautiful"!! nosaltres riem. Més tard s'asseu al nostra costat i es recolza sobre en Cèsar, mentre tanca els ulls i s'adorm. Després de 9 hores de camí, arribem al poble de Muang Khua, a l'altre banda del Riu Ou.
Canviant la roda |
Ens despedim del Vietnam |
Camí a Laos, en un "pipi-stop" |
Hola ¿perqué us la prenen la temperatura? son una
ResponEliminamica careros no, aquets autobusos semblen la
estemeña dels anys 60.¿ que no entenen ells de
pels? quantes preguntes no. Un petonas Meri
Recordo quan era petita, tenia uns 6 anys, i a l'escola del poble van arribar uns nens que venien de Laos...nosaltres els trobàvem molt diferents, a mi m'encurisien les seves faccions i el seu parlar....d'això ja en farà 33 anys; no sé perquè, però veient les vostres imatges m'ha vingut aquest flash a la memòria...i penso quin contrast tant fort devien viure aquelles famílies amb tantes diferències: el paisatge, la cultura, el menjar....en fi
ResponEliminaBon camí! Ipone
ja semble que us veig!!! quines corradises!!!
ResponEliminacorre,corre Cèsar que sents escapa el bus
afanyat Anna no et deixis res!!!!!!!!!
un bus molt divertit i per mes amocio amb pinxaso inclòs..........
molts petons us estimo (Mami)
La temperatura te la prenen per veure si tens febre i si en tens no entres. De pel no quasi no en tenen, una mica a la barbeta i a alguna piga.
ResponEliminaImma, segurament aquells nens van arribar per culpa d'una guerra que encara en queden restes en forma de bombes que utilitzen com a decoració de cases, restaurants, o com a "suvenir".
Carai, veig que us treuen peles d'on sigui!!! No us va tocar fer de mecànic i canviar rodes Pani?
ResponEliminaJajajajaja... Anna, ojo que et prenen el Pani per 4 pèls!!! Era guapo com a mínim? Jajajaja...
Que curiós nosaltres ens els traiem i ells els troben "beatifuls" hi ha d'haver de tot. Volia lligar, no aquest ajudant? Bona l'estratègia de quedar-se dormit, bona, jejejjejeje
ResponEliminaPetonets manlleuencs