EL SOMNI DE LA PISAY

La Pisay obre tots els matins dels 365 dies de l’any el bar-restaurant de la seva mare a Seim Reap. Amb un bonic somriure mostra als acalorats turistes el menú. Alguns ni se la miren, d’altres diuen “no Thank you”, altres és miren el menú de reull i continuen, i alguns entren. La Pisay te dinou anys, ja no estudia i treballa de 10 del matí a 11 de la nit. No te cap tipus de contracte, ni seguretat social, ni tindrà juvilació, ni te vacances. El seu somni és anar a les platges de la costa de Cambodja i veure el mar però no pot deixar de treballar ni un sol dia, es deu a la seva família, en aquests països els fills són la juvilació dels pares.

Amb aquesta història segurament s’hi identificaran els nostres pares o avis. Ells somniaven en anar a Mallorca oi? I avui nosaltres podem viatjar arreu del món gràcies a tenir drets que la Pisay ni pot imaginar.

En l’últim concert de Lluís Llach varem sentir-li a dir que segurament nosaltres vivim els somnis dels nostres pares i que segurament els nostres fills viuran els nostres somnis. És ara doncs, quan a occident veiem que per culpa de la crisi econòmica alguns drets comencen a ser retallats, que hem de somniar truites amb més força que mai. Somniar, somniar un món millor... ho devem als nostres pares i als nostres fills.