MIGUELITO

En una tarda calorosa de diumenge del mes de gener al zócalo de Oaxaca, els ciutadans i turistes passegen per la plaça, uns s’asseuen als murets de pedra que limiten els parterres plens de nadales de colors vermell i groc. D’altres aprofiten per fer-se netejar les sabates mentre llegeixen el diari esportiu del dia. Uns altres prenen un refresc a als bars, sota les voltes dels edificis colonials que envolten la plaça. Els venedors de globos omplen la plaça de color, mentre els venedors de patates l’omplen d’olor a oli fregit. Hi ha també alguns músics tocant, esperant que algun “peso” caigui a la funda de la guitarra. També hi ha nens, nenes, ancianes de trenes blanques que amb un cistellet et venen xiclets o paletas (xupa xups) per un peso.

Davant d’una de les terrasses de la gelateria més coneguda de Oaxaca, una família indigena s’asseu al terra per estendre els mocadors que han teixit manualment a casa durant la setmana. Són set, la mare, dues filles de 12 i 7 anys i tres fills de 9, 4 i 1 any. Pot ser algun germà més gran que tan sols passa un moment i se’n va i el pare ves a saber.

La gerarquia de la família és clara; la filla gran ja es comporta com una dona i ajuda a la mare a vendre, totes dues agenollades al terra mentre alguna clienta, tota enjoiada, es mira els mocadors, primer amb curiositat i deprés de no agradar-li, els hi llença el mocador amb mig despreci.

La germana més petita s’ha de cuidar del petits i el germà de nou anys li toca agafar un farçell de mocadors i anar a vendre pel mig de la plaça.

Mentre això passa les taules de la terrassa estan plenes de gent, gaudint d’un deliciós gelat. En Miguelito, el germà de 4 anys fa estona que es mira els gelats. Va tot brut d’arrossegar-se per terra, amb uns texans blaus i una camiseta blau fosc. La cara la te bruta, llepada d’haber sumicat. Cansat de mirar-se de lluny els gelats s’acosta a les taules. Encara no sap mantenir una distància prudencial i la gent es sent intimidada. Una dona ràpidament agafa la jaqueta no fos cas que aquest infant indigena s’arranques a correr. En un altra taula en Miguelito intenta inocent i dissimuladament agafar un des vasos de gelat. L’home de la taula al veure-ho li diu que se’n vagi, “vete, vete”, però en Miguelito recolzat a la taula com si estigues descansant no marxa. Finalment l’home treu una moneda, li dóna i en Miguelito marxa cap a la barra de la gelateria. No en te prou i somica i somica. I la germana va corrents a buscar-lo i se l’emporta a donar un vol. Però en Miguelito només vol un gelat, com tots aquells nens feliços de les taules. Finalment entre un "peso" d’un germà i de l’altre fan prou per comprar una bossa de patates que comparteixen entre ells amb il.lusió i de forma invisible als ulls de la gent de les taules i dels turistes que passen pel carrer. I és que no els volen veure perquè la pobresa fa mal als ulls i a la consciència.

Nadales al zócalo

Els bars de les voltes

Les ancianetes venen caramels

La família d'en Miguelito

Esperant vendre algun mocador

Migelito i la seva germana

Tornant de comprar les patates