QUETZALTENANGO

Després de 2 dies a la capital del país, i amb poca cosa a veure, comencem la ruta per Guatemala, tot parant a la ciutat de Quetzaltenango, coneguda també com a Xela, la segona ciutat més important de Guatemala. Amb una població de 300.000 habitants, entre els quals un 50% són indígens. Persones molt morenes de pell i cabell, de poca alçada i amb vestimentes tradicionals.

Arribem un diumenge festiu, a la plaça del poble la música sona i a l’interior de la sala cultural es serveixen els plats típics de Xela, això sí abans, tothom a míssa de 12, on l’església s’omple a bessar, fins hi tot són necessaries unes 6 pantalles planes que retrensemeten la missa perquè tothom la pugui seguir.

Quetzaltenango compte amb diversos centres educatius, i algunes de les millors universitats de Guatemala. Però el sorprenen és que un elevat nombre d’estudiants són estrangers; d’Estats Units, Alemanys, Francesos, amb l’objectiu d’aprendre l’Espanyol.

Una de les principals atraccions turístiques de la zona és la caminada fins al cim d’un dels diferents volcans que envolten la ciutat, això sí acompanyats per un guia. Nosaltres, tot sigui per l’economia, decidim aventurar-nos per lliure, tot agafant un bus local fins a la població de Llanos del Pinar, als peus del volcà Santa Maria, i començar a caminar per un camí de cabres, burros i pagesos direcció al mirador de Santiaguito. Quan ja haviem tirat la tovallola, i perduts entre arbres, muntanyes i vaques, i mentre estavem esmorzant abans de refer el camí de tornada, un fort soroll ens sorprèn, i una bola de fum blanc, a pocs quilòmetres de nosaltres, s’enfila cel amunt. Decidim seguir-la fins arribar a una petita esplanda amb unes vistes espectaculars del volcà, que de tant en tant escúp enormes columnes de fum, mentre en la distància escoltem el rugir de l’interior del cràter. 

Xela desdel mirador 

Camions urbans

En plena erupció...

EEEEEEEEEeeeeeeeeeehhhhhhh!!!

Fernando, viu a Llanos del Pinar i cada setmana
carrega més de 70kg de llenya a l'esquena

GUATEMALA CITY

Dos avions són necessaris per arribar a la ciutat de Guatemala. Com ja sabeu, degut als problemes amb immigració dels Estats Units... en fi, així doncs arribavem a la ciutat ja de fosc. Des del cel un relleu muntanyós ens donava la benvinguda aquest nou país.

Ens allotgem a l’Hotel Spring, cèntric i molt tranquil. El dissabte anem a mercat, primer a fer un bon esmorzar, als “comedores”, una gran sala plena de taules i cadires, agrupades segons cada propietari, on serveixen plats combinats (ous, frijoles, platan, tortillas, formatge) i cafè, a preu de 15 Quetzals (1,5 Euros). Més tard ens passegem per la plaça principal, gaudin d’un dia de festa, on la canalla juga a futbol, mentre les mares assaboreixen trossos de fruita rebossats de xili en pols.

Ens crida l’atenció les vestimentes d’algunes dones i senyores, faldilles llargues i de colors, davantals de punta per sobre i dues trenes llargues i morenes. Sino fós per això, i perquè hem canviat de moneda, podriem dir que som a qualsevol gran ciutat de Mèxic. 

Plaça principal, Guatemala city

Mare i fill guatemalteco

Gelats artesanals

MÈXIC

México lindo!! Ens despedim després de 35 dies d’aventura, amb tu, hem començat el 2012 envoltats de “Chilangos” (habitants de la ciutat de Mèxic) i descobrint una gastronomia autèntica, una dura història i una cultura increible. Ens han seduït els colors de les ciutats com Guanajuato o Zacatecas, l’artesania de tans i tans mercats que hem anat trobant, la varietat de menjars: burritos, enchiladas, pósoles, frijoles, tortillas, picadillo, etc. i fins hi tot ens hem atrevit amb el xili.

Música a tot arreu, restaurants, places, als carrers, a l’autobús, amb aquelles ranxeres i aquelles balades d’amor que maten i desgarren l’ànima. Ens ha sorprès la profunda religiositat del poble Mexicà amb totes les esglésies plenes el diumenge.

Hem fet un recorregut en la història de Mèxic, els Mexicas, els Mayas, els Aztecas, la colonització Espanyola, les revolucions, la independència, la invasió dels EE.UU, fins arribar a dia d’avui amb uns polítics més corruptes que els de casa, que ja es dir, i el narcotràfic cobrant-se vides i atemorint al país amb la complicitat dels governants. Hem disfrutat del Carib, posant-nos morenets i fent algun “mojito” a terrasses plenes de turistes i finalment hem acabat els dies a la ciutat de Mèrida gaudint de la hospitalitat del nostre amic Fabián.

I per acabar us deixem un conte que ens explicaven de camí a l’aeroport...

... en Nil cada dia torna de l’escola amb el seu pare que condueix prudentment per l’avinguda dels plataners. A cada arbre hi ha unes senyores que a en Nil fa temps que li criden l’atenció. No són com la seva mare, porten uns vestits de colors vius, la cara molt maquillada i saluden d’una forma estranya tot llençant petons. Un dia en Nil li va demanar que qui eren aquelles senyores tan diferents a la mare. El pare, després d’un llarg silenci, li va dir que; aquelles boníques senyores eren les vigilants dels arbres i cada dia, a la nit, un autobús deixava una senyora a cada arbre per què tingues cura d’ell. I a la matinada les passava a recollir i les deixava a casa seva perquè poguessin descansar. El pare va afegir que li agradaven molt aquelles senyoretes tan boníques i no tan algun dels seus fills que solien ser polítics i banquers.

La mort, molt present en les tradicions mexicanes

UXMAL I DZIBILCHALTÚN

Visitem amb en Fabián dos centres arqueològics més, Uxmal i Dzibilchaltún. Aquests al no ser tan turístics, els visita poca gent i gràcies a això podem passejar entre temples sentint la força d’aquests edificis i de la gent que els va habitar. Des del cim de la piràmide principal descansem, compartint uns “cacahuates japoneses”, tot observant les vistes de les planures del gran Yucatán.

Enmig de pedres les iguanes prenen el sòl, i és que l’animal més present en totes les ruïnes mayes que hem visitat han estat aquests rèptils de sang freda.

Després d’una bona visita, la Lília ens espera a casa, amb els fogons calents a punt de servir-nos un deliciós Pozole (sopa amb grans de blat de moro, trossets de porc, verdures, enciam, ceba i una punta de xili).

Al cim d'una piràmide de les ruïnes arqueològiques d'Uxmal

La geometria perfecte

Inmensitat enmig de la natura

Plaça principal d'Uxmal

Vista d'ocell d'Uxmal

Gran presència d'iguanes

Direcció a Dzibilchaltún

El Cenote de Dzibilchaltún, pou d'aigua dolça

Algunes de les restes arqueològiques de Dzibilchaltún

Ell i nosaltres... jejej

El Nopal, càctus comestible de Mèxic

MÉRIDA A CASA D'EN FABIÁN

A Mérida ens esperava en Fabían, un Doctor en Física i gran viatger que ens vàrem creuar per la Índia i més tard de casualitat al Nepal. Ens ha acollit a casa seva com si fóssim de la família, deixant-nos la seva habitació per què hi dormíssim plàcidament. La seva mare, la Lilia una chaparrita ( dona petita) com li diu en Fabián, de lo més simpàtica i agradable, ens ha cuinat els plats més típics de la Regió del Ycatán i el pare Agustín, gran arqueòleg, ens ha parlat de la cultura Maya.

De la mà d’en Fabián vàrem conèixer Mérida, una ciutat tranquila que s’ordena a partir de la plaça principal on hi ha els edificis colonials més emblemàtics. Allà sota les voltes vàrem pendre uns deliciosos sorbets de Mamey, coco i tamarindo (fruites tropicals), i entre cullerada i cullerada amb en Fabián conversavem sobre la història i la cultura de Mèxic, tota ella força convulsa.

Hem compartit 5 dies del viatge amb un trepidant viatger “Yucateco”, explicant aventures de viatges passats i també futurs, de somnis i d’ilusións, projectes i experiències de la vida, i només ens queda dir, moltíssimes gràices Fabián i Família, i us esperem a Catalunya on allí hi tindreu casa vostre.

El Palau del Govern

La Catedral de Mérida

Vida sota les voltes de la plaça principal

Un deliciós sorbet amb bona companyia

Mmmmmm....nyam!

Amb la mama Lilia, la chaparrita, apunt de dinar

CHICHEN ITZA

Chichen Itza és provablement el més important vestigi de la civilització Maya a Mèxic i el més conegut. El seu nom significa “la boca del pou dels mags de l’aigua” i és patrimoni de la humanitat des de 1988. Els múltiples i monumentals edificis de la gran explanda de Chichén Itza estan persidits per la Piràmide de Kukulcán, un dels edificis més notables de l’arquitectura maya. És una piràmide de quatre costats amb un temple rectangular al cim. Té una base de 55,5m i una alçada de 24m. Cada costat de la piràmide te una gran escalinata de 91 graons per cada costat i un més per entrar al temple superior. Tots junts sumen 365 esglaons, un per cada dia de l’Any. En els equinoccis esdevé un fenomen espectacular ja que la llum del sol projecta en les escales l’ombra d’una serp que baixa del temple superior a la terra. Aquest esdeveniment suposava l’inici de les pluges i el mandat dels déus al treball agrícola davant l’inminent arribada de les pluges. Una mostra del gran coneixement que tenien els Mayes d’astronomia, matemàtiques i geometria. Altres edificis importants són el el temple de les mil columnes, el “caracol” que era un observatori astronòmic, i el complex pel joc de la pilota.

Ens hi vàrem passar unes quatre hores visitant tot el recinte. A l’entrada vàrem mirar de contractar un guia però davant dels preus que ens demanavem, vàrem optar per acoplant-nos, amb el seu permís, a un grup de turistes Xilens que anaven amb un guia que parlava espanyol i que la veritat en alguns moment es va veure clarament que s’inventava el que ens explicava dels Mayes. Més tard, tot solets, ens vàrem passejar pel recinte tot fent-nos fotos divertides amb les piràmides.

Indegant en la cultura Maya...

L'observatori de Chicen Itza

El camp del joc de la pilota

La serp símbol de fertilitat i abundància

El gegant del pi...

Descansant

EL DEFENSOR DELS INDÍGENS

El Bisbe Samuel Ruiz, el 25 de gener de 2011 va morir a la regió de Chiapas als 86 anys després d’anys de lluita pels drets dels indígenes. Un home incòmode pel Vaticà i de l’alçada de Vicenç Ferrer a la Índia o del Bisbe Casaldàliga al Matogrosso de Brasil. Tres grans homes que lluitaven per grans injustícies. I és que la regió de Chiapas les Injustícies contra els indígenes són alarmants. Les grans companyies trasnacionals, amb el consentiment del govern de l’estat de Mèxic s’apropïen de la selva per extreuren els seus recursos sense que els indígenes en percèvin ni un trists “peso”. Són expulsats de les seves terres o sels contamina l’aigua i les terres de cultiu, únic mitjà que tenen per poder viure. D’això ells en diuen “Bioterrorismo” que és; la apropiación robo o patente de recursos naturales y conocimientos indígenas, por parte de investigadores, universidades, laboratorios, empresas farmaceuticas y goviernos, para su explotación comercial sin la autorización ni reconocimiento de sus creadores, ni compensación justa i proporcional a los beneficios que se derivan. Com va dir un polític dels Estats Units: Oh México, México tan lejos de Diós y tan cerca de Estados Unidos.

A conseqüència d’aquestes desigualtats al 1994 apareix l’ejercito Zapatista de Liberación Nacional com a moviment armat, exigint un Mèxic just i democràtic, amb el reoneixament de varis pobles indígenes declaren la guerra al govern. El bisbe va intervenir com a mediador per evitar els vessament de sang però no va poder evitar la massacre de Acteal on els militars de l’Estat vàren matar 45 persones. Un d’ells fou Alonso Vázquez: ...durante la masacre, cuando un balazo había ya atravesado el pecho de su esposa junto con su bebé en brazos. Él al verla caer, fue a ayudarla y dijo: mujer levántate... mujer levántate... pero ella no se movió. Luego exclamó “Padre, perdónalos por que no saben lo que hacen...” mientras dos balazos atravesaron su cabeza cayendo muerto encima de su mujer e hijo.

El bisbe va aconseguir abolir l’any, atenció, 2005 el dret de cuixa que tenien els terratinents sobre les futures núvies indígenes. Una demostració més de la injustícia humana en un món ple de desigualtats.

Inocència indígena

La vida als carrers

Catedral de San Cristóbal de las Casas

ISLA MUJERES

Una tranquil·la nit dins l’autobús de 1era classe, ens porta fins les portes del “paradís” de Cancún, als peus del mar Carib. Just 30 minuts de vaixell ens acosten a la petita illa de 8km de longitud per 800metres d’amplada, la coneguda “Isla Mujeres”. Un territori privilegiat amb una riquesa natural i cultural, més econòmic que altres platges com Cancún, i Playa del Carmen.

Lloguem una moto per recórrer els pocs quilòmetres de l’illa, i poder descobrir petits paradisos solitàris, on passar bones estones contemplant el mar, sentint l’aire i submergint-nos en el Carib de tonalitats blau, verdes, turquesa transparent, on els peixos de colors grocs i grisos i fan vida.

Arribem a l’extrem sud, on hi fan vida un conjunt d’escultures d’acer oxidat juntament amb unes ruines mayes de dos temples, a més a més d’un gran nombre d’iguanes que es passejen amb tota la tranquilitat. A l’extrem nord, un centre de dofins i un centre de recuperació de tortugues, fins i tot de blanques, on passem una agradable estona contemplant-les.

I per nosaltres la millor experiència a l’illa, uns exquisits peixos a l’all, acompanyats per frigoles, arròs, amanida i un deliciós guacamole a preu de motxiller, sense deixar de banda el petit paradís que varem descobrir, solitaris enmig d’un mar blau, estirats a les tumbones i sota parasols de luxe a preu d’un refrescant cafè amb gel. 

I Cancún de fons ens dirigim a Isla Mujeres

Qui vol un massatge ???

I de fons els grans hotels-resorts de Cancún

Punta Sur de l'Illa Mujeres

Escultures davant del mar

El camí al paradís...

Observant el Carib

... ... ...

MoReNaZoS !!!

Tortugues juganeres

Blanc i negre, la combinació perfecte!

AGUA AZUL, MISOL HA i PALENQUE

Avui decidim deixar-nos portar per un tour turístic, i és que molt de tant en tant a un li agrada no haver-se de preocupar d’absolutament res, ni transport, equipatge, horaris, etc. Viatgem de San Cristóbal a Palenque, juntament amb 9 turistes més, entre ells la Laura, una jove argentina, professora de plàstica de Buenos Aires.

Fem una primera parada a una de les belleses naturals de la regió de Chiapas, a “Agua Azul” un impresionant conjunt de cascades que es forma al descendir el Riu Tulijà de forma escalonada, creant una sèrie d’estancs naturals d’aigua blau turquesa transparent i freda, en els que ens llançem amb força des d’una liana subjectada a un arbre, passant una bona estona a l’estil “Tarzàn”.

Uns quilòmetres més endavant ens aturem a la imponent cascada de Misol-Ha, que significa “caiguda d’aigua”, com a resultat d’una massa d’aigua que es precipita a més de 30 metres d’alçada enmig d’un conjunt de roques calcàries. Recorrem sota d’ella a través d’una gruta excavada a la roca i finalment assaborim un deliciós entrepà de tonyina als peus de la cortina d’aigua.

El tour finalitza a Palenque. Allí visitem la antiga ciutat Maya, un conjunt de ruïnes mayes descoberta el passat 2005, del qual s’estima que tansols s’ha explorat un 10% de la seva superfície total que esdevingué la ciutat en els seus temps. 

Les cascades d'aigüa blava

en Tarzán...

i la Xita...

Misol Ha

Palenque, història i color en un mateix lloc

La inmensitat davant nostre

Zona arqueològica de Palenque

Conjunt arqueològic de Palenque enmig de la naturalesa

1, 2, 3, 4, 5 .... baixant de la piràmide

Planta florida!!