El Bisbe Samuel Ruiz, el 25 de gener de 2011 va morir a la regió de Chiapas als 86 anys després d’anys de lluita pels drets dels indígenes. Un home incòmode pel Vaticà i de l’alçada de Vicenç Ferrer a la Índia o del Bisbe Casaldàliga al Matogrosso de Brasil. Tres grans homes que lluitaven per grans injustícies. I és que la regió de Chiapas les Injustícies contra els indígenes són alarmants. Les grans companyies trasnacionals, amb el consentiment del govern de l’estat de Mèxic s’apropïen de la selva per extreuren els seus recursos sense que els indígenes en percèvin ni un trists “peso”. Són expulsats de les seves terres o sels contamina l’aigua i les terres de cultiu, únic mitjà que tenen per poder viure. D’això ells en diuen “Bioterrorismo” que és; la apropiación robo o patente de recursos naturales y conocimientos indígenas, por parte de investigadores, universidades, laboratorios, empresas farmaceuticas y goviernos, para su explotación comercial sin la autorización ni reconocimiento de sus creadores, ni compensación justa i proporcional a los beneficios que se derivan. Com va dir un polític dels Estats Units: Oh México, México tan lejos de Diós y tan cerca de Estados Unidos.
A conseqüència d’aquestes desigualtats al 1994 apareix l’ejercito Zapatista de Liberación Nacional com a moviment armat, exigint un Mèxic just i democràtic, amb el reoneixament de varis pobles indígenes declaren la guerra al govern. El bisbe va intervenir com a mediador per evitar els vessament de sang però no va poder evitar la massacre de Acteal on els militars de l’Estat vàren matar 45 persones. Un d’ells fou Alonso Vázquez: ...durante la masacre, cuando un balazo había ya atravesado el pecho de su esposa junto con su bebé en brazos. Él al verla caer, fue a ayudarla y dijo: mujer levántate... mujer levántate... pero ella no se movió. Luego exclamó “Padre, perdónalos por que no saben lo que hacen...” mientras dos balazos atravesaron su cabeza cayendo muerto encima de su mujer e hijo.
El bisbe va aconseguir abolir l’any, atenció, 2005 el dret de cuixa que tenien els terratinents sobre les futures núvies indígenes. Una demostració més de la injustícia humana en un món ple de desigualtats.
 |
| Inocència indígena |
 |
| La vida als carrers |
 |
| Catedral de San Cristóbal de las Casas |
QUINA HISTÒRIA TAN TRISTA, SEMPRE PASSA IGUAL
ResponEliminaEL GROS ES MENGA EL PATIT.
AIXÒ DEL DERT DE CUIXA TAMBÉ PASSABA AQUI MOLS ANYS ENRERA....
PETONASOS
Aquests històries fan pensar molt!!!!
ResponEliminai després dius,quina sort que tenim!!!!!!!!!
cuideu-se molt... abraçades M.Pous.
Que fort pensar que en llocs com aquests encara hi ha qui intenta aprofitar-se dels altres d'una forma tant descarada, robant el seu espai vital sense reconèixer els drets de qui tota la vida han lluitat per fer-la tirar endavant!!! Dret a cuixa? Al 2005? Suposo que no exercien aquest dret des de feia anys, sinó, n'hi ha per capar-los a tots!!!
ResponEliminaOstres tu gràcies per obrir-nos els ulls, coneixia una mica la història però no del tot i realment és increïble, en quin món vivim? A vegades hauriem d'obrir una mica més els ulls i no pensar amb tantes tonteries!!! però ens costa massa. Que trist!!!
ResponEliminaPdM