CAMÍ A LEH

Són les 6:30h del matí i ja estem buscant el bus que ens ha de portar a Leh. Ens l'indiquen, és un super de luxe segons posa al parabrisa, però de luxe no en te res. Sort que els seients són còmodes tot i la brutícia que acumulen. Sortim de l'estació direcció Leh una hora tard i amb dos dies per davant de viatge. La carretera transcorre per la vall passant poblets típics de la regió del Cahmir. Les cases són de totxo vist, amb balcons de fusta i cobertes inclinades de xapa. Per la finestra observem el despertar dels pobles. Els nens amb uniforme i les nenes amb vel van cap a l'escola a peu, hi ha cues de gent per anar a buscar la llet i el carniser ja te els xais penjats a fora mentre ell assegut en una tarima en va fent talls. De les mesquites de color blanc i verd, amb els seus minarets, en surten les pregaries del matí. Mica en mica el camí es comença a enfilar deixant enrere els pobles tot seguint paral·lels al riu que baixa amb l'aigua brava. All llarg del camí creuarem molts rius, la majoria dels ponts són metàl·lics fets pels militars, que son presents al llarg de tot el viatge. Campaments escampats a banda i banda de carretera envoltats per un entremat metàl·lic de punxes vives i protegits per militars armats a peu dret que ens observen al nostre pas.

La carretera es va fent estreta mentre s'enfila muntanya amunt. Els núvols es tornen grisos mentre la temperatura baixa, quan de sobte l'autobús s'atura. Enmig d'un revolt, visualitzem la carretera que ens espera, col·lapsada per camions i autobusos plens de gent. Al fons al peu del penya-segat un camió destrossat. El pas és estret, uns decideixen fer marxa endarrere deixant pas els que baixen, d'altres com nosaltres, esperem just al revolt, gaudint del paisatge que ens envolta amb muntanyes cada cop més nevades.

Reprenem el camí, fa basarda mirar l'ho propers que passem del penya-segat, al fons la vall es veu minúscula. Mica en mica arribem al coll, a uns 4.000 m d'altitud, i comencem el descens per una carretera altre cop asfaltada i amb els marges a banda i banda plens de neu que cobreixen l'alçada de l'autobús. Fem una parada en un petit poblet on ens refem amb un chai ben calent. El sol s'amaga entre les muntanyes i la carretera cada cop és més fosca però el conductor no obre els llums fins a negra nit. Amb tres hores de retard arribem a Kargil on fem nit. Ens hostatgem en un Guest house les 6 hores de son abans de iniciar l'última jornada de camí que comença a les 5 de la matinada.

Una hora de camí i el paisatge canvia totalment. Deixem enrere les mesquites per trobar-nos amb les banderoles tibetanes que decoren les cobertes planes de les cases fetes de fang i palla amb boníques finestres de fusta treballada. La fesomia de la gent ens recorda als Tibetans, cares rostides pel sol, amb profunds ulls negres “aixinats”. Muntanyes pelades, terreny erm, sec, àrid de colors torrats i el cel nítidament blau ens acompanyen fins l'arribada a Leh. Durant les 10 hores del segon dia creuem valls on el verd dels pollancres i conreus ens recorden els oasis dels deserts. Recorre els quilòmetres que separen Srinagar de Leh és una experiència fascinant que no oblidarem.  

Últimes neus

Sentint el fred

Impressionant

Aturats per l'ambús

Tot àrid

Inmensitat

Carreteres

Paisatge lunar

Ja falta poc