14 d’abr. 2012

BAHÍA DE DRAKE

Arribar a Bahia de Drake amb transport públic des de Quepos no és fàcil. Primer perquè a la Lonely Planet no ho comenta. Segon perquè a Quepos no hi ha molta informació i normalment et volen vendre un shuttle (bus particular que et porta d’un lloc a un altre) per molts “dollars”. Així que amb el mapa i la mica d’informació que trobem a internet decidim sortir ben d’hora al matí destí a Drake. A les 5 del matí ens esperem a la parada de Bus que va a San Isidro, pugem a l’autocar i per sort, l’enèssim angelet en forma de xòfer ens diu com ho hem de fer i quina és la millor ruta. Així que en comptes d’anar a San Isidro baixem a Uvita i allà esperem una horeta per agafar el bus que ens porta a Palmar norte i de Palmar Norte a Sierpe, una petita població on hi ha un petit port on s’agafen les barques que en una hora et transporten, entre magnífics manglars, a la desenbocadura del Riu Sierpe i finalment a la Bahía de Drake.

Bahía de Drake és una petita població tranquila on la seva població es dedica bàsicament al turisme i a la pesca. Ens serveix de camp base per explorar el Parc Nacional de Corcovado o la Isla del Caño i ens allotgem a Cabinas Manolo on, deprés de descartar la possibilitat d’anar a dormir dins el parc ja que estava ple, arrengem un tour per visitar el PN de Corcovado en un dia.

L'arribada a cabinas Manolo

A Bahía Drake al tard

Núvols de cotó

Petjades sentint el món

Tot passejant per la platja amb un amic

Posta de sol entre palmeres

12 d’abr. 2012

PARC NACIONAL MANUEL ANTONIO

I una vegada més ens toca una llarga diada d’autobús per arribar a la població de Quepos. En plena setmana santa, quan els Ticos van de vacances i a les carreteres es formen llargues cues de cotxes, nosaltres decidim visitar el Parc Nacional Manuel Antonio, ubicat a la regió on històricament havien viscut la comunitat indígena Quepoa, nom que va donar orígen a la ciutat de Quepos, on ens allotgem a l’hotel Ceciliano, regentat per una amable família Tica.

El Parc, amb una extensió de 1.983 ha en la part terrestre i 55.000 ha a la part marína, està dedicat a la conservació, investigació i turisme ecològic. Consta de grans muntanyes de selva verges i boscos espesos que arriben fins a les platges de sorra blanca paradisíaques.

Una bona caminada a primera hora del dia ens permet gaudir de la tranquilitat d’un paissatge selvàtic, verd i fresc, on la vida animal apareix per tots racons, enmig de les fulles del terra, darrera un tronc o dalt les branques d’un arbre; monos aranya, monos cara blanca i monos titi, “mapache”, os “perezoso” de dos dits, agutis, etc. Maleuradament en poques hores el parc es converteix en un gran parc temàtic, on els turístes invaèixen les platges i el bosc, amb les seves sombrilles i neveres de cap de setmana. Tot i això no ens rendim, i caminant per la platja arribem al nostre petit paradís, una cala de sorra fina sota unes palmeres.

El paradís de Manuel Antonio

Aguti, parent de les rates però sense cua

Tímit i mandrós és l'ós peresós

El mono Titi, el més petit de tots

El pajaro carpinteroooo, ulls de boig de tant picar

El mapache, intentant robar el menjar

Monet cara blanca

Amagada entre la sorra de la platja, la iguana

moment de solarium

moment de lectura

el paradís de la platja de Manuel Antonio

7 d’abr. 2012

100% AVENTURA - CANOPY

Una de les principals activitats a fer a Monteverde, és el conegut Canopy. Just a l’arribada ens en informem i finalment ens decidim per realitzar-lo amb l’empresa 100% Aventura. El canoping és un “esport” que consisteix en el desplaçament de la persona mitjançant uns cables que estant traçats en el bosc, entre les branques dels arbres, és a dir un conjunt de tirolines.

De bon matí arribem a les instal·lacions, i en 5 minuts ja estem equipats, casc, guants, arnest, mosquetons, politges, cables i cordes tot al voltant del nostre cos, i a través del què podrem penjar-nos com micos entre cables i tirolines.
Un primer escalfament en 3 tirolines de 50 metres de longitud, el cor comença a bategar i l’emoció s’apodera poc a poc del nostre cos. De tirolina en tirolina, observant el bosc per el més amunt possible, notant l’aire fred d’un matí radiant. Passats les 12 plataformes, i el pont penjat, arriba l’activitat “superman”, el mateix com fins ara però aquesta vegada en la posició de superman, sentint-nos com l’home ocell en un cable de 800m de longitud, on no hem de fer absolutament res, simplement disfrutar de que ens aguarda a més de 90m d’altitud. La frenada, aquesta vegada corre per part dels treballadors del parc, i com no, una colla de joves amb ganes de disfrutar ens frena de la forma més brusca possible, donant la sensació de quedar aplastats a l’inmens tronc on es subjecte el cable.
Aquí el cor ja tenia el batec accelerat cada cop més fort, i això que faltava l’atracció final, el tarzán swing. Mare meva, més de 60 metres de caiguda lliure, i 80 metres de pèndol... no calen paraules, simplement poseu els altaveus ben forts i gaudiu de l’espectacle! 

Apunt amb tot l'equip necessàri per no caure


Cuidaaaaaaaaaaaooooooooo!!! 

Super-woman... apunt pels 800 metres de cable




5 d’abr. 2012

SANTA ELENA - MONTEVERDE

El 1949 es va abolir l’exèrcit a Costa Rica. Fou llavors quan gran quantitat d’objectors i pacifistes arribaren al país buscant un refugi per les seves idees. Entre ells s’hi trobaven els “Quakers (en anglès) o cuáqueros (en espanyol)” els quals fugien del reclutament forços als EE.UU. Es tracta d’un grup pacifista provinent d’Alabama que creu en la bondat innata del ser humà. A Costa Rica, concretament a Monteverde vàren comprar 1400 hect. On en pocs anys varen formar una pròspera comunitat de camperols dedicats a la fabricació de formatge. Foren ells els primers en establir-se a Monteverde i encara avui hi tenen una forta presència sobre tot a les proximitats del parc Natural de Monteverde.


Nosaltres ens hem allotjat a la població principal que és Santa Elena, concretament al bonic hotel, Cabinas Vistas al Golfo on hi hem estat molt a gust. Des d’allà hem fet diferents activitats, una d’elles gràcies a un grup de joves fantàstic de Costa Rica que ens van ensenyar el gran higueron, un arbre magestuós de 30 m d’alçada. La seva singularitat recau en que es tracta d’un arbre que creix a partir d’envoltar un altre arbre. L’abraça fins arribar a la copa i el fa morir. Amb el temps es desintegra fins a desaparèixer. És llavors quan alguns higuerons queden buits per dins i concretament aquest permet escalar-lo pel seu interior, donant la sensació d'estar desplaçant-se per les entranyes d'una gran bèstia. Tot un miracle de la natura. I a dalt un sembla trobar-se en els arbres sagrats de la película Avatar. 
Més tard ens vàrem enfilar fins a un mirador on es podia veure Santa Elena i en dies clars el pacífic.




Observant, impresionats, la bellesa de la Naturalesa

Viatjant per l'interior de l'Higueron

Escalant poc a poc

El túnel de centenars d'anys

Arribant el capdamunt de l'arbre

Tot el grup, Catalans i Ticos, un gran equip, Gràcies amics!

4 d’abr. 2012

PLATGES COSTA NICOYA


Busquem el paradís a Costa Rica, li donem una primera oportunitat a les platges del pacífic, a la província de Nicoya. Però tot va ser molt més difícil del què ens pensavem, ja que només eren 150km per arribar-hi.

Un bus de Upala a Cañas, just al creuement per agafar un segon bus fins a Liberia. Allí un tercer bus fins a Huacas, i després d’esperar més de una hora un quart bus fins a la platja Flamingo, on esperavem trobar el paradís! A les 3 de la tarda, i sense aigua ni menjar a la maleta, Flamingo ens rebia amb una platja llarguíssima, buida i sense cap encant especial, o almenys nosaltres no l’hi vàrem saber veure. Els allotjaments de 4 i 5 estrelles (estil Costa Rica), entre 40$ i 120$ la nit. Cansats, sense haver dinat, esgotats i una mica agoviats, decidim fer camí cap a Tamarindo, és a dir el 4 bus del dia, però no directe, sinó parant a la intersecció de Huacas, on haviem passat 1 hora abans i esperar un següent bus direcció a Tamarindo, el 5è i últim, del dia.

Cal dir que en el moment de més esgotament ens vàrem mirar, ens vàrem posar a riure dient-nos: però si això és el pitjor que ens ha passat durant el viatge (toquem fusta) com podem agoviar-nos d’aquesta manera. I així vàrem recuperar els ànims.

Així doncs, resumint, podem dir que hem necessitat 10 hores per fer els 150km. A vegades els horaris de bus s’entrallaçen i faciliten el desplaçament a un viatger, en el cas d’aquest dia, podem dir que no vàrem estar de sort.

Passem un sol dia a Tamarindo, fins hi tot podriem dir que hem estat a Platja d’Aro. Gran quantitat d’hotels i resorts, un al costat de l’altre, amb piscines inmenses, restaurants de luxe, on les taxes són d’un 24%. Ens fan decidir que el dia següent continuarem la marxa cap a un altre destí.


Amacajant!!

La paltja de Tamarindo al cap vespre

Volant sobre el mar

3 d’abr. 2012

RIO CELESTE

“Bienvenidos a Costa Rica”. Així és com ens rep un cartell informatiu a la frontera entre Nicaragua i Costa Rica. El dia és força llarg, un primer bus fins la frontera de Nicaragua, tràmit de papers de sortida, caminar 1 kilòmetre a la deriva, res a banda i banda, sols una carretera ocupada per llargues cues de camions que esperen poder crusar la frontera. Seguidament a terres ja de Costa Rica, dues hores d’espera abans no ens estampin de nou el passaport i finalment 2 hores més fins que no podem pujar a l’autobús que ens portarà fins a Upala. Tot plegat unes 10 hores de viatge.

Upala, significa en l’idioma Náhuatl, “aprop del riu” o “cascada gran del riu”. És per això que ens instal·lem dos dies a Upala. Des d’allí volem visitar el conegut “Rio Celeste”.  

Viatjar a Costa Rica sense cotxe propi o de lloguer, significa tenir mooolta pasciència, fer moltes hores d’autobús i llargues esperes a peu de carretera, això ningú ens ho havia dit!
Així doncs per visitar el Parc Nacional Volcà Tenorio, ens hem de llevar a les 5:30 per agafar el primer bus direcció a Catherina. El xòfer, es passa de llarg i ens deixa a 3 kilòmetres més endavant del desviament. Per sort, un simpàtic pagès, ens recull a peu de carretera i enfilats un a cada costat del tractor recorrem els 3 kilòmetres a pas de tortuga, ja que duia la roda rebentada.

El Parc Nacional fou creat el 1976 formant part de la segona elevació de la serralada volcanica de la provincia de Guanacaste, a Costa Rica. Just a l’entrada ens esperen 11km de pujada i mooolta pujada, així que intentem esperar algún cotxe que ens porti, però la sort no ens acompanya així que amb l’ajuda d’una dona truquem a un taxista “ilegal” del poble, que ens pujarà fins a l’entrada del Parc. A més a més el jove taxista ens fa de guia, tot parant a l’increible arbre de la pau, on per primera vegada podem observar dues granotes miniatures i verinoses.

Un cop al Parc, i pagant la magestuosa entrada de 10$ per persona, ens endinsem a la naturalesa. Un primer passadís carregat de flors on els protegonistes són els colibris verds i vermells, que amb el seu alateig accelerat es passegen de flor en flor.
Uns 6 kilòmetres de selva passant per cascades, zones d’aigues termals, fumeroles, i finalment arribant als “teñideros”, on les aigues turbolentes del riu, entren en contacte amb minerals volcànics, i així esdevenint aquest color turquesa intens. Segons la llegenda, el riu va rebre el seu bonic color quan “Déu” va netejar un dels seus pinzells en aquestes aigües després de pintar el cel.

Després de dinar decidim tornar a Upala, però com?? Una jove parella de la capital de Costa Rica ens recull a pocs metres de la sortida del Parc i ens apropa fins a la carretara principal. Allí esperem assentats una mitja hora a la parada de bus tot observant un grup de formigues, i entre formiga i formiga, el bus passa i de llarg...sense parar!..ufffffffff!! 
Estem rebentats i a sobre tirats a peu de carretera. Ara caldrà esperar una hora i mitja més, així que aquesta vegada res de formigues, sinó que observem tots els cotxes que passen. Quan de sobte una camioneta para al nostre davant, és l’Azarías Murillo Murillo, un pagès de 65 anys que porta llet de cabra per vendre, ens la deixa provar i ens en regala una ampolla, mentres la fem patar una bona estona. Finalment i a l’estil “Tico” fa parar un autobús tot cridant “sube-los, sube-los” així que corre, corre i sense donar-nos compte arribem a Upala, un bon sopar i a dormir.

Mini granoteta verda i negra... però verinosa

Molt comú a Costa Rica, mida gra de raïm però molt verinosa sols tocant-la

La gran cascada, no apta el bany

A mig camí, descansant

Gaudint del Riu Turquesa

Zona dels tenyiders

La dualitat entre dues aigües tant diferents i alhora sent la mateixa 

Però que guapo que estàs!

La força d'una aigua lliure i neta

Xup, xup, posant en remull el cos

L'ós peresos, l'animal més buscat al Parc Nacional,
només nosaltres el vàrem trobar 

Va costar moooolt però ja l'hem captat

La bellesa de la naturalesa

Això passa per anar mirant les formigues...

2 d’abr. 2012

NICARAGUA


No cal dir que tots els països de centre amèrica tenen grans semblances pel què fa a la cultura, la religió, el menjar, etc. Però el visitant, provablement, la diferència més important que trobarà entre Nicaragua i la part centreamericana de Mèxic, Guatemala i Honduras és que a Nicaragua ja no hi ha presència de restes arqueològiques Mayes i el seu atractiu radica en les dues grans grans ciutats, amb destacable i ben conservada arquitectura colonial, com són León i Granada, els volcans amb la caminada a l’actiu Telica, el carib que nosaltres el vàrem passar per alt esperant trobar-lo més endevant i el gran llac de Nicaragua amb la preciosa illa d’Ometepe on a cops de gas la vàrem recórrer de dalt a baix. Tot plegat banyat amb les cervesa del país, la toña, uns deliciosos peixets a peu de llac amb precioses postes de sol i amb la simpatia dels Nicas que ens han tractat de Meravella.

Adéu Nicaragua

SAN JUAN DEL SUR


Després de 5 dies a l’illa d’Ometepe, marxem direcció a San Juan del Sur, últim destí de Nicaragua. Encara no hem visitat cap platja del país, i segons recomenacions d’altres viatges, San Juan del Sur és un bon lloc on passar un parell de dies davant del mar.
La ciutat és un dels principals destins turístics on la oferta d’hotels i restaurants és per a tots gustos. Nosaltres ens conformem amb un hotelet, on l’habitació econòmica no té balcó a la platja, i per postres el llit té una de les fustes trencades, això si, l’esmorzà està inclòs i la situació és bona.

El fort vent ens acompanya els dos dies que passem a San Juan del Sur, així doncs poca platja. Aprofitem per visitar botiguetes, menjar als mercats on la oferta és força amplia i econòmica, fer un bon gelat de mango i síndria i a les tardes vespres asseure’ns a la sorra observant com el sol s’amaga darrera el mar. És aquí quan coneixem en Jorge, un jove de la Coruña de 28 anys que porta ja 4 anys viatjant arreu del món a dalt d’un 2cavalls ( http://blogs.lavozdegalicia.es/jorgesierra/ ).

La barca de l'esquerra, la que ens va portar a l'illa... no recomenable

A bord del ferri per sortir de l'illa direcció a San Juan del Sur a primer hora del matí

Platja de San Juan del Sur

La inmensitat del Sol

Saltant a l'estil spiderman

30 de març 2012

ILLA OMETEPE (2)


Tenim ganes d’explorar una mica més aquesta illa, així que ens desplaçem a la reserva natural de “Charco Verde”. Després d’instal·lar-nos a l’hostal Chico Largo, visitem la “laguna colorada” on hi viuen una gran varietat de flora i fauna. El bosc és habitat per famílies de “monos congos”, uns monets de color negre molt i molt passius, que durant la nostra passejada tenim la sort de poder-los observar hores i hores. La família de monos està descansant a les branques dels arbres i els més petits es pengen i despengen com trapessistes de circ.

De bon matí lloguem una moto “de muntanya” per 25$. Amb ella rodegem el volcà Madero, passant per camins de pedres i sorra, poc transitats però amb algunes “xavoles” on a l’interior les famílies s’amaguen del sol. El dia passa ràpid, entre plantacions de “banano” i ramats de “venado” que ens crusem; dues, tres o quatre vaques, guiades per un jove de poc més de 8 anys d’alt un cavall.

El petits fonambolistes

Prenent el sol

Algú s'ha fixat amb els cataplins del mico?

El concepción i la laguna colorada

El Madero i el llac

Les famílies i habitatges dels Illencs

És molt habitual veure dos o tres Nicas al cim d'una bici

Buenos días !!!

Els motars

Vols que et porti?

Brum brum... ja es trobava a faltar!!!

Acomiadant-nos de l'Illa d'Ometepe