3 d’abr. 2012

RIO CELESTE

“Bienvenidos a Costa Rica”. Així és com ens rep un cartell informatiu a la frontera entre Nicaragua i Costa Rica. El dia és força llarg, un primer bus fins la frontera de Nicaragua, tràmit de papers de sortida, caminar 1 kilòmetre a la deriva, res a banda i banda, sols una carretera ocupada per llargues cues de camions que esperen poder crusar la frontera. Seguidament a terres ja de Costa Rica, dues hores d’espera abans no ens estampin de nou el passaport i finalment 2 hores més fins que no podem pujar a l’autobús que ens portarà fins a Upala. Tot plegat unes 10 hores de viatge.

Upala, significa en l’idioma Náhuatl, “aprop del riu” o “cascada gran del riu”. És per això que ens instal·lem dos dies a Upala. Des d’allí volem visitar el conegut “Rio Celeste”.  

Viatjar a Costa Rica sense cotxe propi o de lloguer, significa tenir mooolta pasciència, fer moltes hores d’autobús i llargues esperes a peu de carretera, això ningú ens ho havia dit!
Així doncs per visitar el Parc Nacional Volcà Tenorio, ens hem de llevar a les 5:30 per agafar el primer bus direcció a Catherina. El xòfer, es passa de llarg i ens deixa a 3 kilòmetres més endavant del desviament. Per sort, un simpàtic pagès, ens recull a peu de carretera i enfilats un a cada costat del tractor recorrem els 3 kilòmetres a pas de tortuga, ja que duia la roda rebentada.

El Parc Nacional fou creat el 1976 formant part de la segona elevació de la serralada volcanica de la provincia de Guanacaste, a Costa Rica. Just a l’entrada ens esperen 11km de pujada i mooolta pujada, així que intentem esperar algún cotxe que ens porti, però la sort no ens acompanya així que amb l’ajuda d’una dona truquem a un taxista “ilegal” del poble, que ens pujarà fins a l’entrada del Parc. A més a més el jove taxista ens fa de guia, tot parant a l’increible arbre de la pau, on per primera vegada podem observar dues granotes miniatures i verinoses.

Un cop al Parc, i pagant la magestuosa entrada de 10$ per persona, ens endinsem a la naturalesa. Un primer passadís carregat de flors on els protegonistes són els colibris verds i vermells, que amb el seu alateig accelerat es passegen de flor en flor.
Uns 6 kilòmetres de selva passant per cascades, zones d’aigues termals, fumeroles, i finalment arribant als “teñideros”, on les aigues turbolentes del riu, entren en contacte amb minerals volcànics, i així esdevenint aquest color turquesa intens. Segons la llegenda, el riu va rebre el seu bonic color quan “Déu” va netejar un dels seus pinzells en aquestes aigües després de pintar el cel.

Després de dinar decidim tornar a Upala, però com?? Una jove parella de la capital de Costa Rica ens recull a pocs metres de la sortida del Parc i ens apropa fins a la carretara principal. Allí esperem assentats una mitja hora a la parada de bus tot observant un grup de formigues, i entre formiga i formiga, el bus passa i de llarg...sense parar!..ufffffffff!! 
Estem rebentats i a sobre tirats a peu de carretera. Ara caldrà esperar una hora i mitja més, així que aquesta vegada res de formigues, sinó que observem tots els cotxes que passen. Quan de sobte una camioneta para al nostre davant, és l’Azarías Murillo Murillo, un pagès de 65 anys que porta llet de cabra per vendre, ens la deixa provar i ens en regala una ampolla, mentres la fem patar una bona estona. Finalment i a l’estil “Tico” fa parar un autobús tot cridant “sube-los, sube-los” així que corre, corre i sense donar-nos compte arribem a Upala, un bon sopar i a dormir.

Mini granoteta verda i negra... però verinosa

Molt comú a Costa Rica, mida gra de raïm però molt verinosa sols tocant-la

La gran cascada, no apta el bany

A mig camí, descansant

Gaudint del Riu Turquesa

Zona dels tenyiders

La dualitat entre dues aigües tant diferents i alhora sent la mateixa 

Però que guapo que estàs!

La força d'una aigua lliure i neta

Xup, xup, posant en remull el cos

L'ós peresos, l'animal més buscat al Parc Nacional,
només nosaltres el vàrem trobar 

Va costar moooolt però ja l'hem captat

La bellesa de la naturalesa

Això passa per anar mirant les formigues...

4 comentaris:

  1. MARE DE DÉU QUINES AVENTURAS!!!!SORT DE L'OMBRA
    DE LA''MARQUESINA''I LA BONA GENT..
    LES GRANOTAS SON MACAS PERO PERILLOSES.

    MOLTS PETONS

    ResponElimina
  2. gooolin!!! sort que totes aquestes aventures al final acaben bé.tot gracies a la bona gent i també perque no diro dels pagesos que sont els millors de tots jjiijjiii.

    Sort que aquestes granotes tenen el color ben vistós,ja que si son verinoses domes de tocarles,uffff quina por.

    Us estimo mooooolt cuideusa

    ResponElimina
  3. Uffffffffffffff, comenceu forts, eh???? Ostres sabeu una cosa, ens hauríeu de posar fotos amb els segells dels països per on heu passat, alguns no deuen tenir cap misteri però d'altres segur que són ben curiosos!!!.
    Que bé, que bé, Costa Rica promet!!!!Granotes verinoses, històries increïbles com la de Déu que neteja pinzells al riu, per cert, ho he trobat preciós i súper poètic!!! Realment em tindreu encara més enganxat amb les fotos i les històries d'aquest país.
    Sort en teniu que tothom us "arreplega", jejejeje perquè les formigues no us poden portar enlloc, eh???
    Apa xulos a continuar amb aquest país!!!!
    PdM

    ResponElimina
  4. Jajajajaja... m'hagués agradat veure la cara que posaveu quan l'autocar us passava pel davant!!! Jajajajaja.. Va ser culpa de les formigues o simplement el conductor va passar olímpicament de vosaltres??? Jajajaja... Pels habitants de per aquí, carregar turistes deu ser conèixer món. A més, si hi ha poc trànsit deu ser de sentit comú recollir a qui trobis pel camí... bé, aquí no sé si passaria gaire cops!!!

    ResponElimina